Arxius: Talents

Albert Merino és llicenciat en Belles arts per les universitats de Barcelona i la Kunsthochschule Berlin Weißensee on es va especialitzar en videoart. Allí va realitzar posteriorment el seu postgrau com Meisterschüler sota la tutela de l’artista i professora Inge Mahn.

Ha participat en nombrosos festivals, exposicions individuals i col·lectives internacionals, residències i ha rebut diversos premis de videoart.

Merino crea a través d’un llenguatge híbrid un ampli imaginari amb el qual intervé i transforma la quotidianitat, rallant sovint l’absurd i la ironia.

Utilitzant diferents recursos gràfics es pregunta sobre l’arquitectura de les imatges i la capacitat de modificar-les amb tècniques contemporànies de manipulació.

Interessat en descompondre el llenguatge visual, ha experimentat amb diferents formes de narració que comprenen des d’un llenguatge no narratiu, fins la comèdia o el fals documental, on tracta des de la condició de l’individu à la societat contemporània fins els imaginaris del col·lapse o la utilització política d’imatges i símbols.

Merino porta 20 anys venint a Formentera i l’obra que presentem aquí és una posta en escena irònica de banyistes menuts que gaudeixen d’unes “platges” formades pels tolls dels desaigües i clavegueram de la ciutat, com si de platges paradisíacs del Carib es tractés.

Això incita a la reflexió sobre el fenomen del turisme, a Formentera com en altres llocs, on les persones ignoren la degradació de l’entorn que provoca el seu comportament i segueixen igual banyant-se en un mar cada vegada més contaminat, i no se’n adonen fins que es queden sense aigua.

Sol Courreges es va graduar en Disseny Gràfic i Belles arts en la Universitat de Buenos Aires. Va treballar en agències de publicitat i en estudis de disseny a l’Argentina i als Estats Units, on també va obtenir un màster en Art, i en 1999 va establir el seu propi estudi, Ideaslocus, a Sitges. En 2009 va fundar Artecrearte, amb la idea de reciclar elements en desús per a crear accessoris, complements de moda i decoració i deixar una petjada. Ha participat en mostres d’art reciclat com Recicla Madrid (Caixaforum), Mercantic (Sitges), Lab Art (Astúries), Centre Grabrielet (Formentera) i Drap-Art (CCCB i Sala Perill a Barcelona, Instituto Cervantes a Beijing, Shanghai i Tokio, Re:NEW Festival a Pittsburgh…).

Actualment combina el seu treball creatiu amb la gestió de diverses botigues-galeria a Formentera i l’artivisme per reduir la contaminació de la naturalesa pels plàstics, impartint tallers, editant libres, organitzant exposicions, incentivant a la gent a consumir menys plàstic i mantenir netes les platges del seu entorn, en general.

Amb el seu treball aporta una mirada crítica i compromesa a la relació que s’estableix entre l’individu i el seu entorn.

Les seves fotografies i vídeos estableixen una relació dialèctica entre el privat i el públic, el personal i el polític, l’individual i el social; explorant els límits entre els diferents àmbits i il·luminat els mecanismes que operen en les nostres societats.

Per a esment a les petjades desdibuixades del paisatge construït, analitzant diferents processos socials.

El paisatge intervingut per l’arquitectura amaga vestigis reveladors de les transformacions produïdes.

El paisatge actua per tant com a arxiu, com a palimpsest, com a memòria a actualitzar en el present.

Igual que els paisatges, els individus que s’inscriuen en ell, també ens parlen, també ens comuniquen; tan sols amb la seva manera d’estar-en-el-món i de mostrar-se davant d’ell.

Així doncs, seguint el principi de la fotografia documental de Walker Evans, el fotògraf ha de “acompanyar al model en el seu acte de representació”.

Amb les seves imatges, l’individu mostra trets reveladors de si mateix, del seu origen i de la seva situació present; de la seva història com a biografia.

Nourathar és un estudi format per Marta Rupérez Molenveld (Madrid, 1977) i Caen Botto (Buenos Aires, 1970).

En el seu treball exploren la relació entre l’home i la tecnologia, mitjançant propostes de realitat mixta que combinen tècniques digitals amb artefactes proto-cinemàtics.

Mecanisme del Present Perpetu presenta una analogia entre la “il·lusió del temps” i la il·lusió òptica continguda en la peça.

Igual que altres obres del duo, aquesta obra es construeix a partir de la trobada entre allò físic i allò virtual.

D’aquesta manera, posa de manifest la capacitat de la tecnologia de construir la nostra concepció del món, a partir del condicionament de la percepció. Caen Botto és artista intermèdia, músic i investigador.

Es va graduar de la USAL, com Musicoterapeuta, en 1992; també va estudiar Etnomusicologia (CMMF) i Composició Electroacústica (UNQUI).

Les seves activitats van des de la recerca i la docència fins a la direcció tècnica i creativa de produccions artístiques i corporatives.

L’any 2000 va crear Universomente, un laboratori independent de recerca i producció de tècniques audiovisuals experimentals per a la comunicació interactiva.

Resideix a Eivissa des de 2013, on va cofundar l’estudi de creació audiovisual Nourathar.

Marta Rupérez Molenveld és una gestora, productora i comissària independent especialitzada en art i tecnologia.

Va rebre el seu Màster en Administració d’Arts Visuals de NYU el 2003 (beca Fulbright).

Realitza estudis d’Història de l’Art, Pintura i Tècniques de Gravat a l’Escola Nacional de Belles arts de Montevideo (Avui Universitat de Montevideo), fins que la dictadura militar clausura l’escola.

El 1970 es trasllada a Espanya i viatja per diversos països europeus i el Nord d’Àfrica.

El 1972 coneix Eivissa i en 1976 viatja per primera vegada a Formentera, residint temporalment en El Pilar de la Mola, on coneix a artistes com Toni Tur “Gabrielet”, Guillermo Berrier i Gilbert Herreyns. Establert a Barcelona des de llavors, compagina les seves inquietuds artístiques amb la restauració i el comerç d’antiguitats, especialitzant-se en els objectes etnològics d’Àsia i Àfrica. L’any 2009 torna a Formentera, on viu i treballa des de llavors.

Hombrelópez, dissenyador gràfic, artista urbà, agitador cultural i ésser humà entranyable, establert des de fa molts anys a Menorca, es fica en embolics sempre que pot, creant, dissenyant, exposant i organitzant esdeveniments, per diversió o per treball, i en el millor dels casos, combinant tots dos.

Anita Burdon
Tomelloso,1977
instagram: @streetartesticfart

De pensament escultòric, combina la gestió de projectes artístics amb la producció d’obra pròpia. La descomposició del volum és la meta.

En la seva obra, el collage i l’escultura es fusionen. Apassionada del discurs de l’obra, pot ser incendiària o apaga focs.

Al principi, els nostres cossos submergits en un fluid, experimentaven una embranzida vertical cap amunt que era igual al pes del fluid que desallotjàvem. Al final, la nostra massa serà inferior al nostre volum equivalent en el fluid.

Crec que era alguna cosa així com…
E = Pe V = pf g V

Gracias Ἀρχιμήδης ὁ Συρακόσιος

Isidre Mateu és un artista polifacètic que es dedica la pintura, el collage, el gravat, l’escultura, la ceràmica i la joieria.

Viu en el barri Gòtic de Barcelona, on va participar com a membre actiu en les reivindicacions de la Plataforma El Borsí per al Barri, que ha aconseguit recuperar aquest edifici com a infraestructura cultural per al veïnat.

Va realitzar estudis en la Facultat de Belles arts Sant Jordi, amb l’especialitat de pintura i gravat i obtenint la convalidació de la seva llicenciatura en 2010.

Ha treballat com a professor d’Arts Gràfiques, ha participat en nombroses col·lectives, realitzat diverses exposicions individuals, i participat en l’organització de mostres internacionals, com l’intercanvi amb artistes catalans i japonesos i la Mostra d’Art de Marràqueix, organitzada per l’Institut de Cultura d’Espanya.

“Materialitzar la idea amb un mínim nombre d’elements formals i, a vegades, amb la participació de peces i trossos trobats, ha estat un exercici interessant, això sí, sempre evitant en el possible la simple ocurrència fàcil.”

Originalment amb formació en Arquitectura, l’artista iranià Boback va descobrir la seva vocació creativa en el món de l’escultura.

En les seves escultures de metall i pintures de quiltrà es pot veure el seu intrès pels materials naturals i la utilització de l’espai com a materia prima.

Guiat per la seva experiència personal, crea obres d’art que expressen la seva lluita interna amb la memòria i el lloc.

Les seves composicions expressen un poderós llenguatge geomètric, que incorpora tant el buit com la matèria.

Hi ha un anhèl inherent per un sentit de pertinença i connexió que és evident en les seves escultures públiques a Europa i als Estats Units.

Ja sigui que estigui treballant en una escultura monumental d’acer inoxidable o en una pintura íntima amb quitrà o aquarel·la, la seva atenció es centra en les expressions compositives utilitzant l’exuberància geomètrica com a expressió del món que veu al seu voltant.

Boback exhibeix la seva obra en galeries d’Europa, els Estats Units i Mèxic.

Les seves escultures públiques monumentals es poden veure arreu del món en llocs com París (França), Port Vallarta, Mèxic i en ciutats de Califòrnia, Colorado, Oregon i Washington.

En la seva adolescència Indira va començar a interessar-se per l’arquitectura i va desenvolupar una profunda passió per la fotografia. Més tard, va obtenir la seva Llicenciatura i es va adintrar en la fotografia.

Des de llavors, va seguir la seva passió per la fotografia amb exploracions en altres formats com tècnica mixta, instal·lació, vídeo experimental i, des de 2015, el teixit de metall.

El seu treball ha estat exhibit internacionalment en presentacions col·lectives i individuals, incloent The de Young Museum, Root Division, Mission Cultural Center, San Francisco Symphony, als Estats Units i en el Consell Nacional de la Cultura i les Arts, Casa Museo Pablo Neruda a Xile; Va ser convidada a la VII Biennal d’Art i Disseny a Espanya; i en la Galeria de l’Aeroport Internacional de Fontecchio a Itàlia.

“El meu treball habita en la relació entre el teixit social i la interacció, per a crear una conversa i narratives d’històries per a trobar un nou sentit.

“L’art em dona la llibertat d’explorar el meu jo interior juxtaposant-lo al meu jo extern”

Shahin és una artista d’origen iranià, radicada a Barcelona, que va arribar fa quatre anys a Espanya.

És llicenciada en disseny gràfic i té un màster en recerca artística de la Universitat Azad d’Art i Arquitectura de Teheran.

Durant 14 anys Shahin ha treballat com a professora d’arts visuals en diverses escoles de Teheran i durant tres anys, va ensenyar art en la universitat.

He realitzat diverses exposicions de pintura, fotografia i art contemporani.

També ha treballat com a fotògrafa, vídeo artista, pintora i dissenyadora gràfica, tant per a la indústria com per als mitjans i xarxes socials o fent retrat.

Actualment el seu art se centra en la recerca dels motius iranians i en alguns projectes de fotografia.

Creu que només amb l’art es poden mostrar els propis sentiments interns. I només l’art és il·limitat i lliure.

Lisa Rubin és una artista hispanoamericana que actualment resideix a Barcelona.

Va néixer i va créixer a Pittsburgh, Pennsilvània.

La seva mare és de Valencia, Espanya, i el seu pare del Bronx, Nova York, d’ascendència jueva.

Aquesta multiplicitat d’identitats ha influït durant molt de temps en el seu treball i ella es considera una ciutadana global.

El pare de Lisa, el Dr. Edward Rubin, és un destacat enginyer mediambiental i el seu treball per a mitigar el canvi climàtic, així com els valors generals de la seva família, van ajudar a estimular l’interès de Lisa per crear art sostenible.

Treballant principalment amb tècniques mixtes i collage, Lisa crea composicions reflexives i complexes inspirades en el món natural i els seus cicles, i en els continguts del seu cervell sorollós.

La psique humana, la vida secreta de les plantes i la mitologia són temes que entren en joc, cobren vida a través d’una superposició d’imatges i objectes trobats, que li arriben per casualitat.

Treballar amb mitjans mixtos i collage li permet la llibertat d’abordar molts temes, però també segueix la seva creença que l’art ha d’estar fet de tot.

La majoria de les seves materials són reciclats, rebutjats o trobats.

La seva obra és immensament simbòlica, cada component té no només una, sinó moltes raons per a ser aquí.

Després d’haver viscut en ciutats com Pittsburgh, Nova York i Barcelona, Lisa enyorava els entorns naturals, però alhora se sentia atreta per la naturalesa dinàmica de la vida urbana.

El seu treball explora i repensa les tradicions tant del land art com de l’art urbà, qüestionant les tendències actuals.

Per què el land art tendeix a ser abstracte en lloc de narratiu? Hem vist suficient pintura en aerosol a les nostres ciutats?

Les seves recents aventures artístiques inclouen una mostra col·lectiva d’art urbà, Windows Art Circuit, mostrada al Poblenou Open Day de Barcelona, i una mostra col·lectiva creada simultàniament a Lisboa i Berlín, titulada Sensing the City