Arxius: Talents

Matilla estudia en l’Escola de Belles arts de San Eloy de Salamanca i és diplomada en Història de l’art per la USAL. De 1974 a 1976 assisteix als cicles de psicologia aplicada i pedagògica a l’Universitat Pontifícia de Salamanca.

Entra en contacte i aprèn d’artistes reconeguts durant la seva formació: Chillida, Jerónimo Prieto, Manuel Manzanaro, Félix Felmart i Marc Tara Tessier. Realitza nombroses exposicions individuals i col·lectives, nacionals i internacionals.

A finals dels setanta, s’instal·la primer a Alacant i després a les illes Balears, on entra en contacte amb els artistes oriünds, i el 1986 coneix al fotògraf alemany Reinald Wünsche, qui serà el pare de la seva filla, i s’instal·la a l’illa, on combina el seu treball personal amb la labor pedagògica: imparteix cursos de teatre i de sevillanes per a adults i dona classes de pintura a infants, com a activitat extraescolar.

A aquesta labor docent, Teresa suma la participació ciutadana, sent una de les fundadores de Associació de Veïns de l’Illa de Formentera, AVIF, entitat amb destacada participació en diferents mobilitzacions reivindicatives i com a membre actiu del Consell d’Entitats, i de l’Associació d’Artistes de Formentera, ADAF, i impulsora del Mercat Artístic de Sant Ferran. Enguany li va ser concedit l’honor de ser nombrada Filla adoptiva de Formentera.

Alberto Gramegna és arquitecte i dissenyador. Ha col·laborat amb diversos estudis d’arquitectura i interiorisme a Roma, Barcelona, Istanbul i Zuric.

En el seu recorregut professional s’enfoca en la sostenibilitat ambiental entesa com a component intrínseca de la mateixa disciplina. En el seu projecte de disseny Ottolumi, el seu enfocament es tradueix en la reutilització de materials i objectes existents.

Ottolumi neix de la reinterpretació de la pantalla tradicional de la làmpada, despullant-la de la seva pell exterior i posant en valor el suport estructural de la mateixa pantalla. L’armadura metàl·lica originària, així revelat, es reinterpreta formalment amb un entramat de cordes que descobreixen noves geometries ja presents, en potència, en la mateixa estructura.

Per als peus de làmpada s’utilitzen objectes existents que es reinterpreten a la fi de convertir-se en suports únics de llums. Així un maó gastat per la mar, uns pals de billar o uns peus de llit s’adapten per convertir-se en suports de llums.

Nascut a Sant Feliu de Guíxols, Girona, l’any 1975, Nei Albertí Gascons és un escultor la obra del qual busca perpetuar i estendre les formes en l’espai. Les seves escultures es caracteritzen per la senzillesa lineal i l’ús d’el·lipses obertes que tracen camins cap a l’infinit.

Albert Merino és llicenciat en Belles arts per les universitats de Barcelona i la Kunsthochschule Berlin Weißensee on es va especialitzar en videoart. Allí va realitzar posteriorment el seu postgrau com Meisterschüler sota la tutela de l’artista i professora Inge Mahn.

Ha participat en nombrosos festivals, exposicions individuals i col·lectives internacionals, residències i ha rebut diversos premis de videoart.

Merino crea a través d’un llenguatge híbrid un ampli imaginari amb el qual intervé i transforma la quotidianitat, rallant sovint l’absurd i la ironia.

Utilitzant diferents recursos gràfics es pregunta sobre l’arquitectura de les imatges i la capacitat de modificar-les amb tècniques contemporànies de manipulació.

Interessat en descompondre el llenguatge visual, ha experimentat amb diferents formes de narració que comprenen des d’un llenguatge no narratiu, fins la comèdia o el fals documental, on tracta des de la condició de l’individu à la societat contemporània fins els imaginaris del col·lapse o la utilització política d’imatges i símbols.

Merino porta 20 anys venint a Formentera i l’obra que presentem aquí és una posta en escena irònica de banyistes menuts que gaudeixen d’unes “platges” formades pels tolls dels desaigües i clavegueram de la ciutat, com si de platges paradisíacs del Carib es tractés.

Això incita a la reflexió sobre el fenomen del turisme, a Formentera com en altres llocs, on les persones ignoren la degradació de l’entorn que provoca el seu comportament i segueixen igual banyant-se en un mar cada vegada més contaminat, i no se’n adonen fins que es queden sense aigua.

Sol Courreges es va graduar en Disseny Gràfic i Belles arts en la Universitat de Buenos Aires. Va treballar en agències de publicitat i en estudis de disseny a l’Argentina i als Estats Units, on també va obtenir un màster en Art, i en 1999 va establir el seu propi estudi, Ideaslocus, a Sitges. En 2009 va fundar Artecrearte, amb la idea de reciclar elements en desús per a crear accessoris, complements de moda i decoració i deixar una petjada. Ha participat en mostres d’art reciclat com Recicla Madrid (Caixaforum), Mercantic (Sitges), Lab Art (Astúries), Centre Grabrielet (Formentera) i Drap-Art (CCCB i Sala Perill a Barcelona, Instituto Cervantes a Beijing, Shanghai i Tokio, Re:NEW Festival a Pittsburgh…).

Actualment combina el seu treball creatiu amb la gestió de diverses botigues-galeria a Formentera i l’artivisme per reduir la contaminació de la naturalesa pels plàstics, impartint tallers, editant libres, organitzant exposicions, incentivant a la gent a consumir menys plàstic i mantenir netes les platges del seu entorn, en general.

Amb el seu treball aporta una mirada crítica i compromesa a la relació que s’estableix entre l’individu i el seu entorn.

Les seves fotografies i vídeos estableixen una relació dialèctica entre el privat i el públic, el personal i el polític, l’individual i el social; explorant els límits entre els diferents àmbits i il·luminat els mecanismes que operen en les nostres societats.

Per a esment a les petjades desdibuixades del paisatge construït, analitzant diferents processos socials.

El paisatge intervingut per l’arquitectura amaga vestigis reveladors de les transformacions produïdes.

El paisatge actua per tant com a arxiu, com a palimpsest, com a memòria a actualitzar en el present.

Igual que els paisatges, els individus que s’inscriuen en ell, també ens parlen, també ens comuniquen; tan sols amb la seva manera d’estar-en-el-món i de mostrar-se davant d’ell.

Així doncs, seguint el principi de la fotografia documental de Walker Evans, el fotògraf ha de “acompanyar al model en el seu acte de representació”.

Amb les seves imatges, l’individu mostra trets reveladors de si mateix, del seu origen i de la seva situació present; de la seva història com a biografia.

Nourathar és un estudi format per Marta Rupérez Molenveld (Madrid, 1977) i Caen Botto (Buenos Aires, 1970).

En el seu treball exploren la relació entre l’home i la tecnologia, mitjançant propostes de realitat mixta que combinen tècniques digitals amb artefactes proto-cinemàtics.

Mecanisme del Present Perpetu presenta una analogia entre la “il·lusió del temps” i la il·lusió òptica continguda en la peça.

Igual que altres obres del duo, aquesta obra es construeix a partir de la trobada entre allò físic i allò virtual.

D’aquesta manera, posa de manifest la capacitat de la tecnologia de construir la nostra concepció del món, a partir del condicionament de la percepció. Caen Botto és artista intermèdia, músic i investigador.

Es va graduar de la USAL, com Musicoterapeuta, en 1992; també va estudiar Etnomusicologia (CMMF) i Composició Electroacústica (UNQUI).

Les seves activitats van des de la recerca i la docència fins a la direcció tècnica i creativa de produccions artístiques i corporatives.

L’any 2000 va crear Universomente, un laboratori independent de recerca i producció de tècniques audiovisuals experimentals per a la comunicació interactiva.

Resideix a Eivissa des de 2013, on va cofundar l’estudi de creació audiovisual Nourathar.

Marta Rupérez Molenveld és una gestora, productora i comissària independent especialitzada en art i tecnologia.

Va rebre el seu Màster en Administració d’Arts Visuals de NYU el 2003 (beca Fulbright).

Realitza estudis d’Història de l’Art, Pintura i Tècniques de Gravat a l’Escola Nacional de Belles arts de Montevideo (Avui Universitat de Montevideo), fins que la dictadura militar clausura l’escola.

El 1970 es trasllada a Espanya i viatja per diversos països europeus i el Nord d’Àfrica.

El 1972 coneix Eivissa i en 1976 viatja per primera vegada a Formentera, residint temporalment en El Pilar de la Mola, on coneix a artistes com Toni Tur “Gabrielet”, Guillermo Berrier i Gilbert Herreyns. Establert a Barcelona des de llavors, compagina les seves inquietuds artístiques amb la restauració i el comerç d’antiguitats, especialitzant-se en els objectes etnològics d’Àsia i Àfrica. L’any 2009 torna a Formentera, on viu i treballa des de llavors.

Hombrelópez, dissenyador gràfic, artista urbà, agitador cultural i ésser humà entranyable, establert des de fa molts anys a Menorca, es fica en embolics sempre que pot, creant, dissenyant, exposant i organitzant esdeveniments, per diversió o per treball, i en el millor dels casos, combinant tots dos.

Anita Burdon
Tomelloso,1977
instagram: @streetartesticfart

De pensament escultòric, combina la gestió de projectes artístics amb la producció d’obra pròpia. La descomposició del volum és la meta.

En la seva obra, el collage i l’escultura es fusionen. Apassionada del discurs de l’obra, pot ser incendiària o apaga focs.

Al principi, els nostres cossos submergits en un fluid, experimentaven una embranzida vertical cap amunt que era igual al pes del fluid que desallotjàvem. Al final, la nostra massa serà inferior al nostre volum equivalent en el fluid.

Crec que era alguna cosa així com…
E = Pe V = pf g V

Gracias Ἀρχιμήδης ὁ Συρακόσιος

Isidre Mateu és un artista polifacètic que es dedica la pintura, el collage, el gravat, l’escultura, la ceràmica i la joieria.

Viu en el barri Gòtic de Barcelona, on va participar com a membre actiu en les reivindicacions de la Plataforma El Borsí per al Barri, que ha aconseguit recuperar aquest edifici com a infraestructura cultural per al veïnat.

Va realitzar estudis en la Facultat de Belles arts Sant Jordi, amb l’especialitat de pintura i gravat i obtenint la convalidació de la seva llicenciatura en 2010.

Ha treballat com a professor d’Arts Gràfiques, ha participat en nombroses col·lectives, realitzat diverses exposicions individuals, i participat en l’organització de mostres internacionals, com l’intercanvi amb artistes catalans i japonesos i la Mostra d’Art de Marràqueix, organitzada per l’Institut de Cultura d’Espanya.

“Materialitzar la idea amb un mínim nombre d’elements formals i, a vegades, amb la participació de peces i trossos trobats, ha estat un exercici interessant, això sí, sempre evitant en el possible la simple ocurrència fàcil.”

Originalment amb formació en Arquitectura, l’artista iranià Boback va descobrir la seva vocació creativa en el món de l’escultura.

En les seves escultures de metall i pintures de quiltrà es pot veure el seu intrès pels materials naturals i la utilització de l’espai com a materia prima.

Guiat per la seva experiència personal, crea obres d’art que expressen la seva lluita interna amb la memòria i el lloc.

Les seves composicions expressen un poderós llenguatge geomètric, que incorpora tant el buit com la matèria.

Hi ha un anhèl inherent per un sentit de pertinença i connexió que és evident en les seves escultures públiques a Europa i als Estats Units.

Ja sigui que estigui treballant en una escultura monumental d’acer inoxidable o en una pintura íntima amb quitrà o aquarel·la, la seva atenció es centra en les expressions compositives utilitzant l’exuberància geomètrica com a expressió del món que veu al seu voltant.

Boback exhibeix la seva obra en galeries d’Europa, els Estats Units i Mèxic.

Les seves escultures públiques monumentals es poden veure arreu del món en llocs com París (França), Port Vallarta, Mèxic i en ciutats de Califòrnia, Colorado, Oregon i Washington.

En la seva adolescència Indira va començar a interessar-se per l’arquitectura i va desenvolupar una profunda passió per la fotografia. Més tard, va obtenir la seva Llicenciatura i es va adintrar en la fotografia.

Des de llavors, va seguir la seva passió per la fotografia amb exploracions en altres formats com tècnica mixta, instal·lació, vídeo experimental i, des de 2015, el teixit de metall.

El seu treball ha estat exhibit internacionalment en presentacions col·lectives i individuals, incloent The de Young Museum, Root Division, Mission Cultural Center, San Francisco Symphony, als Estats Units i en el Consell Nacional de la Cultura i les Arts, Casa Museo Pablo Neruda a Xile; Va ser convidada a la VII Biennal d’Art i Disseny a Espanya; i en la Galeria de l’Aeroport Internacional de Fontecchio a Itàlia.

“El meu treball habita en la relació entre el teixit social i la interacció, per a crear una conversa i narratives d’històries per a trobar un nou sentit.

“L’art em dona la llibertat d’explorar el meu jo interior juxtaposant-lo al meu jo extern”