Shahin és una artista d’origen iranià, radicada a Barcelona, que va arribar fa quatre anys a Espanya.
És llicenciada en disseny gràfic i té un màster en recerca artística de la Universitat Azad d’Art i Arquitectura de Teheran.
Durant 14 anys Shahin ha treballat com a professora d’arts visuals en diverses escoles de Teheran i durant tres anys, va ensenyar art en la universitat.
He realitzat diverses exposicions de pintura, fotografia i art contemporani.
També ha treballat com a fotògrafa, vídeo artista, pintora i dissenyadora gràfica, tant per a la indústria com per als mitjans i xarxes socials o fent retrat.
Actualment el seu art se centra en la recerca dels motius iranians i en alguns projectes de fotografia.
Creu que només amb l’art es poden mostrar els propis sentiments interns. I només l’art és il·limitat i lliure.
Lisa Rubin és una artista hispanoamericana que actualment resideix a Barcelona.
Va néixer i va créixer a Pittsburgh, Pennsilvània.
La seva mare és de Valencia, Espanya, i el seu pare del Bronx, Nova York, d’ascendència jueva.
Aquesta multiplicitat d’identitats ha influït durant molt de temps en el seu treball i ella es considera una ciutadana global.
El pare de Lisa, el Dr. Edward Rubin, és un destacat enginyer mediambiental i el seu treball per a mitigar el canvi climàtic, així com els valors generals de la seva família, van ajudar a estimular l’interès de Lisa per crear art sostenible.
Treballant principalment amb tècniques mixtes i collage, Lisa crea composicions reflexives i complexes inspirades en el món natural i els seus cicles, i en els continguts del seu cervell sorollós.
La psique humana, la vida secreta de les plantes i la mitologia són temes que entren en joc, cobren vida a través d’una superposició d’imatges i objectes trobats, que li arriben per casualitat.
Treballar amb mitjans mixtos i collage li permet la llibertat d’abordar molts temes, però també segueix la seva creença que l’art ha d’estar fet de tot.
La majoria de les seves materials són reciclats, rebutjats o trobats.
La seva obra és immensament simbòlica, cada component té no només una, sinó moltes raons per a ser aquí.
Després d’haver viscut en ciutats com Pittsburgh, Nova York i Barcelona, Lisa enyorava els entorns naturals, però alhora se sentia atreta per la naturalesa dinàmica de la vida urbana.
El seu treball explora i repensa les tradicions tant del land art com de l’art urbà, qüestionant les tendències actuals.
Per què el land art tendeix a ser abstracte en lloc de narratiu? Hem vist suficient pintura en aerosol a les nostres ciutats?
Les seves recents aventures artístiques inclouen una mostra col·lectiva d’art urbà, Windows Art Circuit, mostrada al Poblenou Open Day de Barcelona, i una mostra col·lectiva creada simultàniament a Lisboa i Berlín, titulada Sensing the City
PLANTS & PLASTIC és el projecte musical de l’artista noruec Eirik A. Skaar. La seva música es caracteritza per una fusió de sons electrònics i acústics, creant paisatges sonors que exploren la relació entre la natura i la tecnologia. El projecte busca reflectir la coexistència i les tensions entre el món orgànic i el sintètic, oferint una experiència auditiva única que convida a la reflexió sobre el nostre entorn contemporani.
Abans de crear el seu propi estudi de disseny, es va formar a l’Escola EINA de Disseny i l’Escola Massana. Com a docent, va impartir classes a Elisava, Escola Universitària de Disseny. Ha format part de la junta directiva de l’Associació de Dissenyadors Professionals (ADP).
Paral·lelament a la seva activitat professional, treballa en diferents projectes interdisciplinaris, entre ells, la creació d’escultures, que va cuinant entre objectes estàtics i dinàmics, a partir de troballes i andròmines de ferro vell que va trobant en l’entorn rural. Una mostra de les seves obres les podem veure en les seves exposicions a diferents llocs del país.
Karin Heinrich va començar la seva formació professional, com a tècnica de piano, després va estudiar disseny a Berna i Biena, obté la diplomatura de disseny industrial en la Facultat de Disseny i Art en la Universitat d’Aarau.
Des de 2008 crea els seus propis objectes i instal·lacions artístiques en el seu taller a Berna.
Des de 2012 combina el seu treball personal amb la direcció i construcció d’atrezzos per al Teatre Biena-Soloturn i l’Òpera de Zuric.
Des de 2020 també per al Teatre-Auditori de Berna.
“M’interessa la recerca experimental, lúdica i humorística de materials i objectes simples i quotidians. Per a mi això és tan important i plaent com l’intent de percebre estats mentals. Entre les qualitats materials i les característiques mentals sovint veig estats de similitud que poso en context en el meu treball. Actualment m’interessen els processos efímers i sovint fútils. Sovint treballo amb gel. Em commou la concentració i la vulnerabilitat que sorgeix del canvi previsible. Un tracte acurat i considerat dels recursos i els éssers vius és una gran preocupació personal meva. L’examen amb aquesta actitud també es reflecteix en la meva obra.”
Moberly és un artista multidisciplinar establert a Barcelona, que treballa principalment en fotografia i escultura. Va documentar fotogràficament la pandèmia i li va semblar depriment haver de reviure el que havia fotografiat durant el dia, una vegada descarregades les seves imatges. Era un flux interminable de persones emmascarades miserables que trobava cada vegada més esgotador emocionalment, així que per a contrarestar això va decidir divertir-se amb la creació lliure d’escultures, de les quals es mostren algunes aquí.
La seva escultura sempre ha estat feta d’alumini reciclat, en la seva majoria recollit del carrer. Usa alumini perquè li encanta el seu aspecte i pot treballar-lo de nit, doblegant-lo i donant-li forma a mà sense fer soroll ni molestar als veïns. Avui dia compra olles i paelles velles d’alumini en Wallapop perquè hi ha molta gent buscant ferralla i és difícil de trobar. La seva motivació prové d’un ardent desig de fer, que sovint sorgeix com a resultat d’haver presenciat o vist alguna cosa que necessita plasmar. Abans de res, vol fer un treball bell i passar una bona estona fent-lo. Vol que la gent pugui tocar-ho, fer preguntes, emocionar-se i/o inspirar-se amb ell, fins i tot molestar-se… o simplement aprendre una cosa nova, com què és un pangolí i per què està en perill.
Després de graduar-se en Arquitectura en Istanbul, Rana Tarhangil viatja a Espanya i fixa la seva residència a Barcelona. Treballa com a arquitecte durant 17 anys en diversos països, però sent que ha perdut la seva creativitat. Comença a pintar, a realitzar escultures i crear artesania. A més, durant la pandèmia, realitza un curs gestió de residus industrials i comença a realitzar recollides de residus, tallers de reciclatge i exposicions d’art creat a partir de materials reciclats. Rana se sent “en deute” amb la naturalesa i vol contribuir en la sensibilització de la gent de no només reciclar els plàstics, sinó de la urgent necessitat de deixar d’usar-los. El seu objectiu és crear una reacció emocional en l’espectador, enllaçada amb la contradicció entre l’atracció inicial de la bellesa de l’obra d’art i el missatge de conscienciació que transmet, i fer reflexionar a la gent sobre la sostenibilitat mediambiental, social i econòmica.
Alfredo Blasco Nuin és llicenciat en Ciències de la Informació i Comunicació, periodista i dissenyador publicitari. Ha treballat durant 30 anys com a directiu en l’àmbit de la comunicació i la publicitat, tant en línia com offline, incloent-hi l’adreça de periòdics, el màrqueting publicitari i el disseny d’estratègies de marca, disseny publicitari, organització d’esdeveniments, creació de logos, brànding i comunicació corporativa, gestió en e-commerce, RRSS i blogs.
També compta entre les seves competències professionals amb la de ser docent en Formació Professional per a l’Ocupació; així com una llarga experiència de dedicació a la fotografia de premsa, de producte i d’estudi; sempre orientant les seves diferents etapes creatives, a la composició conceptual, a la combinació i sinergia integradora dels elements visuals darrere d’una estètica de conscienciació social.
En els últims anys, ha posat la seva experiència i coneixements al servei de la creació artística d’escultures i dissenys que es basen en la reutilització, el reciclatge de materials en desús i objectes trobats de procedència preferentment industrial. Cerca integrar les seves obres en altres projectes interdisciplinaris a la recerca d’espais de col·laboració que tinguin el seu nexe d’unió en la cerca de la bellesa a través del concepte de la “segona oportunitat”, la reutilització i el potencial evocador i emocional que sempre tenen les coses que en el passat ens van anar d’alguna utilitat.
“L’eloqüència en l’expressió literària; la comunicació i l’expressió de les idees a través de tots els canals estètics són una font d’enriquiment interpersonal, de sensibilització col·lectiva i de compromís ètic amb l’entorn i el moment en el qual viu.”
Virgínia Rondeel és una dissenyadora de moda holandesa, que va viure molts anys a Barcelona i actualment està radicada a Berlín. Després de treballar deu anys en el disseny de moda industrial, va decidiŕ deixar la moda “ràpida”. Va començaŕ a experimentar amb materials reciclats i va participar en diverses exposicions.
Actualment dona conferències i classes de disseny de moda sostenible, a més de crear les seves pròpies col·leccions de roba. Tots els seus dissenys són peces úniques, fetes íntegrament per ella.
Mondragón realitza un màster de Cinema i Noves Tecnologies en la Universitat de París (2000 a 2005), Motion Graphics en Hyper Island, Estocolm (2012 a 2013), Editor en Mitjana Institut, Estocolm (2016 a 2017), Change makers education i disseny d’experiències immersives (2020 a 2021).
Treballa com a editor i animador UR per a la televisió sueca. Ha participat en projectes educatius i socials, en projectes d’intercanvi entre Mèxic i Suècia i amb la Galeria Candyland d’Estocolm en la construcció i gestió de la seva galeria en Hammarby, ArtPort.
Les obres presentades a Drap-Art relacionen l’artesania i les tècniques digitals, representen la cultura popular del vídeo joc, però amb una tècnica artesanal antiga. Els vidres són reciclats igual que els ossos, recuperats de les escombraries amb la intenció de crear narracions visuals que integrin la simbologia actual de la nostra cultura digital, però amb aquesta aura religiosa que té el magnetisme de la llum dels vitralls antics de les esglésies, ara reemplaçades per les pantalles LED o els dispositius mòbils que il·luminen els nostres ulls.
Valentina Greene és la creadora i dissenyadora de la marca de suprareciclatge tèxtil Green-e. Fotògrafa de professió, amb estudis de disseny industrial i maquillatge, comença a fer els seus primers passos en la moda l’any 2009, quan obre una petita boutique amb roba importada des de l’Argentina, lloc on va passar diverses temporades i va cursar diferents tallers lligats a l’art i la fotografia.
L’any 2015, amb la inquietud de fer les seves pròpies creacions i desenvolupar el seu propi llenguatge, pren un curs de cort i confecció, eina clau per a l’experimentació personal en el món de la moda. Entusiasmada amb aquest univers per descobrir, tanca la seva botiga i es dedica a desenvolupar les seves primeres peces. Apassionada des de l’adolescència pel vintage i la roba de segona mà, va recórrer fires i mercats a la recerca de peces originals i de qualitat, per a reutilitzar-les en els seus dissenys. Així comença el seu camí en el suprareciclatge o upcycling, i a finals de l’any 2017, crea la seva pròpia marca sostenible “Green-E”.
“La motivació del meu treball, és recuperar peces descartades per a donar-los una nova vida i revaloritzar-les. El supareciclatge em permet no només expressar el meu propi llenguatge estètic, sinó també mostrar la pròpia narrativa de cada peça reutilitzada. Amb el meu treball pretenc visualitzar i informar sobre noves pràctiques tèxtils menys contaminants i més d’acord amb els temps d’avui”
Amadeu Flix Miguel comença la seva carrera en el món de l’art en 1972 a Munic, realitzant pirogravats de manera autodidacta. Va realitzar diverses exposicions en el sud d’Alemanya i en 1976 va participar en la III Biennal europea de l’Art en la Immigració en el Palau de Congressos i Exposicions de Madrid.
En tornar a Catalunya i coincidint amb la seva jubilació, el medi ambient i el reciclatge li van motivar a entrar en el món del Upycling, tasca a la qual actualment dedica el seu temps lliure. A la seva casa de Malgrat de Mar disposa d’un increïble magatzem d’objectes diversos i andròmines velles, que va guardant perquè li agrada donar una altra vida a peces, objectes i restes de la naturalesa.