Des de 1987, Jordi Prat Pons ha realitzat més de 60 exposicions individuals, ha participat en més de 100 mostres col·lectives i en 30 fires Internacionals. Treballa la tècnica del collage des de fa 33 anys. Utilitza sobretot etiquetes d’ampolles, pòsters i cartells vells, que recupera del carrer i utilitza segons la textura i el color per a crear obres que semblen ser pintades amb un cert realisme, de manera que de fet no s’assemblen als collages convencionals.
Amb el temps, a aquests collages que semblen pintures, ha anat incorporant objectes com ara xapes, paquets de tabac o llaunes, acostant-se al assemblage. Actualment ha iniciat un nou projecte de creació d’instal·lacions de gran format que semblen murals de Píxel Art, amb llibres descartats, que estan ubicats durant el Festival Drap-Art a Les Rambles. Segons ell utilitza la “cultura per a fer cultura”.
Ilaria Sansotta és llibretera i artista plàstica. Fundadora de la llibreria de llibres de vell LaDolceVita a Barcelona. Prové del món de la restauració de llibres a Itàlia i experimenta des de sempre amb les possibilitats creatives del paper i materials afins. Ha participat en Art Libris 2021 i 2022 (Barcelona), Rocart 2021, Festival d’Art i Cultura (Peníscola), Drap Art’21 (Barcelona), el Festival del Llibre d’Artista 2022, Centre Cultural La Bóbila (Hospitalet).
Les obres de Ilaria Sansotta són una invitació a la reflexió sobre el delicat equilibri de la Naturalesa, que necessita de nosaltres per a ser preservat. Al mateix temps, l’ús del llibre obert, simbolitza el procés creatiu i el naixement i desenvolupament de les idees. L’obra que presenta és com una flor dins un pot de cristall. La flor ha estat realitzada utilitzant un llibre tallat: les fulles de la flor s’han aconseguit doblegant les tapes en pell i els pètals de la flor són les mateixes pàgines obertes del llibre. En obrir un llibre neix una flor, una història, una vida. La terra i els seus nutrients minerals també són presents en l’ampolla; així com els raigs del sol, que baixen com a filaments des del tap de suro del pot.
“La naturalesa és la força elemental del món, sagrada i eternament creadora, que a partir de sí mateixa genera i produeix activament totes les coses” Alexander von Humboldt (Pioner del pensament ecològic i dels primers en escriure sobre el canvi climàtic )
Servera és artista visual multidisciplinar, diplomat en arquitectura tècnica, establert a Barcelona. Ha realitzat nombroses exposicions individuals i col·lectives. És editor de tres volums monogràfics: Faroleres (Editorial Stonberg), Sabates nàufragues i Paisatges de l’ànima (Sa Nostra) i altres publicacions. Ha guanyat diferents premis de fotografia, gravat i pintura, i és fundador de Biribotis, des d’on realitza activitats artístiques i tallers creatius plàstics per a nens, nenes i adults, en museus, esdeveniments i centres culturals. Treballa com a professor a l’escola TRAÇ de Barcelona des de 2013.
“Interpreto la mar i el seu entorn en la seva magnificència de manera espontània, vital i, a vegades, caòtica. A més, em serveix com a tela de fons per a donar visibilitat al que succeeix al nostre entorn i generar una reflexió sobre els efectes mediambientals que sofreix a causa de la petjada humana.”
Amb formació en Belles arts, disseny de Moda, Art Publicitari i Interiorisme, Jana Álvarez passa d’etiquetes artístiques, perquè ja tot és multidisciplinari. Per a ella la idea i el material ”trien” la tècnica, el format i la forma d’expressió.
Compta amb una àmplia experiència professional com a dissenyadora de moda per a altres marques, com a creativa en publicitat, freelance en il·lustració i pintura, atrezzo per a productores de cinema i tv i projectes d’interiorisme: (Purificación García, Antonio Miró, Custo BCN, Bassat Ogilvy, Editorial Murdoch, Boca Films, Productora Zeppelin, TV3, Canal+ France, Jocs Olímpics 92, Ballet Nacional de Cuba, cadena d’hotels Hilton, obres de teatre alternatiu, Metges sense Fronteres, C.G.T., etc.)
Té un ampli recorregut en exposicions nacionals i internacionals, tant individuals com col·lectives (Barcelona, Sitges, Santander, Madrid, Menorca, Màlaga, Almeria, Bilbao, Lleó, Astúries, València, París, Nantes, Londres, Roma, Berlín, Pequín, Tòquio, l’Uruguai, Pittsburgh, Los Angeles, Santa Fe, etc.), algunes d’elles amb el Drap-Art, amb el qual col·labora des dels seus inicis en 1996, ininterrompudament.
La seva motivació tant artística com personal, en el dia a dia és reutilitzar per a arribar al 0 waste. És crítica amb la societat de consum, inconscient i deslligada, que ens porta a l’extinció natural, social i econòmica.
“Aquest capitalisme és insostenible, deixa residus, desastres de tota mena i ruïnes al seu pas. No hi ha gairebé cap material que sigui “net” o que, a hores d’ara, per natural que sigui, no repercuteixi negativament en els ecosistemes. Per això jo reutilitzo objectes i materials de qualsevol composició i tipologia rebutjats per a donar-los “mil vides”, no sols dues, encara que els hagi de reciclar fins a la seva desintegració total. De derrota en derrota fins a la victòria final. El canvi és possible.”
Ramiro Sobral va viure gran part de la seva vida a Tucumán, Argentina. El 2007 arriba a Barcelona, on el 2013 obre la seva bicicleteria, El Ciclo, en el barri Gòtic. Allí va sorgir la idea de crear una col·lecció de làmpades amb les parts sobrants de bicicleta que s’acumulaven en el seu taller. Al llarg dels anys, ha reciclat milers de peces de bicicleta.
Amb aquest projecte, que ha batejat Bicicletes que van veure la llum, intenta recuperar, reciclar i reutilitzar aquestes parts de bicicletes antigues i usades per a donar-los una nova vida. A poc a poc, va anar creant una col·lecció de tota mena de llums. Estan compostes de parts de bicicleta com a radis, discos de fre, cadenes etc., encara que cap llum es repeteix, l’origen dels seus components es detecta a simple vista. A més de les llums, ha començat a realitzar algunes peces de mobiliari, com els tamborets que exposem aquí.
Bruchstein, autodidacta, cerca establir una estreta relació amb els seus subjectes. La relació comença amb una invitació a l’estudi, seguida d’una breu entrevista per a determinar qui encaixa millor en el projecte. Fins al moment, ha convidat a desenes de persones, amb les quals ha passat hores, si no dies, conreant la proximitat i la intimitat fins a sentir la seva confiança amb ell i la camera. En aquest moment, els demana que es revelin gradualment, capa per capa, física i mentalment, al mateix temps que els cobreix de maquillatge com una màscara: s’amaga d’una banda i es revela i descobreix per l‘altra.
Durant les sessions de fotos, ha fet centenars de fotos en un intent de capturar el moment precís i l’expressió que s’ajusta a la seva visió. El seu objectiu és traslladar a la superfície les emocions internes: cos, rostre, gestos i expressió. Bruchstein fa servir llums i ombres per a emfatitzar l’estat d’ànim i les emocions a mesura que esborra els límits. Els colors i les capes de maquillatge s’utilitzen com a accessoris per a expressar la força interior dels seus models i difuminar la línia entre l’interior i l’exterior.
Els personatges de Bruchstein interactuen amb la Història de l’Art, així com amb les figures andrògines contemporànies. Tenen erotisme, però és asexuat. Les fotos són minimalistes i, no obstant això, plenes de color, contrast i seducció. Els subjectes són sovint fotografiats amb els ulls tancats, atrapats dins el seu món imaginari.
Ulrike Koeb viu i treballa a Viena, Àustria, com a fotògrafa d’aliments i naturaleses mortes. Després de treballar com a assistent de fotògrafs de renom, ha pres diverses màster class de fotografia a Maine i Nou Mèxic, EUA. Aquests van tenir un gran impacte en ella i li van donar l’impuls per a dedicar-se a la fotografia artística. Entre altres coses, va investigar intensament amb tècniques de blanc i negre, com les impressions de platí-pal·ladi, que a vegades acoloreix. La seva sensibilitat i passió pel color i la forma és una part integral de les seves obres. A més de projectes de llibres i revistes comercials, les seves fotografies també han aparegut en moltes altres publicacions.
El seu treball s’ha mostrat en exposicions col·lectives i individuals en, entre altres llocs, L’Oman, Anglaterra, Corea del Sud, els Països Baixos, Hongria, Finlàndia i, més recentment, com a part del Festival de la Imatge a Amman, Jordània.
El projecte r e d u e i x / r e u s a / r e c i c l a, al qual pertanyen les obres exposades en Drap-Art, es compon d’imatges seductores, a vegades irritants, realitzades a partir d’aliments, objectes trobats i material d’embalatge, principalment plàstic. També utilitza productes comestibles en descomposició. Amb elles pretén sensibilitzar a l’espectador sobre la “societat d’usar i tirar” i l’amenaça massiva resultant per al medi ambient. La naturalesa no produeix residus, funciona en un cicle circular, que el sistema regeneratiu de l’economia circular ha pres com a model amb l’objectiu, entre altres, de reduir residus i emissions. Els materials, dispositius electrònics i roba que ja estan produïts, han d’usar-se, reparar-se i transmetre’s el major temps possible o ser compartits. El nostre comportament de consum ha de canviar progressivament, com més aviat millor. Tothom ha de posar de la seva part perquè ocorri. Només tenim un planeta, però estem actuant com si tinguéssim varis de recanvi.
Modest Cuixart va créixer en el si d’una família de metges i farmacèutics, en un ambient cultural. Va iniciar la carrera de medicina per a seguir la tradició familiar, encara que la va abandonar als dos anys per a dedicar-se a la pintura, la seva veritable vocació.
Juntament amb el seu cosí Antoni Tàpies van conèixer a Joan Brossa, Joan Ponç, al filòsof Arnau Puig i a Joan Tharrats amb qui, el 1948, van fundar la revista Dau al Set. Gràcies a una beca de l’Institut Francès, Modest va viatjar amb Antoni Tàpies a París el desembre de 1950. Allà va conèixer a Picasso i a Miró, va anar a la Sorbona i es va impregnar de ”l’art autre” de Dubuffet i de Fautrier.
A la fi dels anys 50 realitza els seus celebrats drippings de tons metàl·lics que s’inscriuen en el seu peculiar informalisme matèric. Elogiat pels més prestigiosos crítics del món com a veritable renovador de l’informalisme a escala internacional, obté els premis més cobejats: la Medalla d’Or del prestigiós Premi Suís de Pintura Abstracta i el Gran Premi de Pintura de la V Biennal de São Paulo, davant contendents com el seu admirat Francis Bacon, Alberto Burri, Karel Appel, o Lucio Fontana.
És un període esplèndid, en què els èxits es multipliquen, participa en els esdeveniments internacionals més destacats i exposa en els principals museus i galeries de nombrosos països. Col·leccionistes de primer nivell de tot el món adquireixen les seves obres. Articles elogiosos dels millors crítics es publiquen en revistes internacionals de prestigi, com Art Actuel International (Lausana), Quadrum (Brussel·les), Arts Magazine (Nova York), entre moltes d’altres. André Bréton pensà en ell, a l’hora d’incloure un pintor espanyol en l’exposició surrealista internacional E.R.O.S., que va organitzar en 1959, al costat de Marcel Duchamp, per a la galeria Daniel Cordier.
En els primers anys seixanta abandona l’informalisme; influït pel pensament de Bertold Brecht, sent la pulsió del que és humà i de l’objecte. Després de les dramàtiques nines cremades (Nens sense nom) que simbolitzen les víctimes innocents de la violència, inicia una etapa intelectual de gran originalitat, amb trets orgànics, sinistres i eròtics, amb la qual triomfa a Nova York, i en què combina l’informalisme matèric amb el grafisme en tinta i colors suaus.
D’aquesta època és l’obra que s’ha seleccionat enguany per a la imatge de Drap-Art, Post salut (1963). En paraules de la doctora en Història de l’Art, crítica de ACCA-AICA i comissaria independent, Raquel Medina:
“Aquesta obra correspon a un moment en què l’artista considera que l’informalisme, que tants èxits li havia proporcionat, ha quedat obsolet i irrompen en la seva obra altres preocupacions relacionades amb la problemàtica de l’èsser l’humà. Es tracta de les primeres peces en què mitjançant la incorporació d’objectes i fragments (nines, avions, sabata…) reflecteix i denúncia les tragèdies de les víctimes innocents de totes les guerres, de fet, ell rememora i exorcitza un dels seus fantasmes personals: els terribles bombardejos de Barcelona que va viure als 13 anys.”
