Arxius: Talents

Max Hierro, nascut a París, és un artista versàtil amb més de 12 anys d’experiència en l’organització d’esdeveniments culturals. De dia, es dedica a la soldadura artística de metall, creant peces originals i estètiques. Aquesta dualitat artística entre la metal·lúrgia i la música electrònica defineix l’empremta creativa única de Maxime Hierro.

Viu a Berlín i treballa com a dissenyadora d’instal·lacions de vestuari. El cabell humà va ser el seu primer material per a l’escultura i la instal·lació mentre exercia de perruquera. A més d’obtenir una llicenciatura en Economia, va estudiar Interpretació (Escoles de Teatre de Vasilis Diamantopoulos i Akis Davis), Disseny de vestuari i Escenografia (Micro Polytechneio), Història de l’Art (Spanish Spoudastirio), Història de la Fotografia en blanc i negre (PhotoCircle).

Ha participat com a dissenyadora de vestuari i actriu en diversos espectacles i performances, i ha fet classes a la Little University sobre materials reciclables per a la confecció de roba. La seva obra de tècniques mixtes consisteix en treballs manuals amb diversos objectes trencats, joguines, nines, deixalles de plàstic i paper, fils, teixits i fils metàl·lics, combinats amb música, text i vídeo.

Reestructura i compon amb respecte pel medi ambient. Li agrada combinar objectes i teixits, donar-los una nova vida i transformar-los en art.

Aquest artista de 61 anys resideix i desenvolupa la seva activitat creativa a Catalunya. Tot i que la seva trajectòria professional s’ha centrat en les Tecnologies de la Informació, des de ben jove ha mantingut una vinculació constant amb el dibuix i l’escultura, formant-se tant en acadèmies privades com a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics de Tàrrega.

El seu treball parteix de la necessitat d’expressió i d’una curiositat innata que l’ha portat a desmuntar tota mena d’objectes per entendre’n el funcionament intern. Aquesta inquietud el va conduir a crear les seves primeres Interpretacions: escultures nascudes de peces de màquines desmuntades i tornades a assemblar amb criteris estètics, mantenint sempre les peces originals i utilitzant cargols i molles autèntics per unir-les.

Actualment, la seva obra se centra en l’assemblatge d’elements reciclats i quotidians —com bombones de butà, pals de golf o paelles—, transformant-los en escultures de caràcter semi realista. La fusta, el fang i l’assemblatge continuen sent els seus llenguatges principals, amb els quals explora nous camins creatius a través de la reutilització i la transformació.

Artur Bordalo, també conegut com a Bordalo II (pronunciat Bordalo Segundo), va estudiar pintura a l’Acadèmia de Belles Arts de Lisboa durant vuit anys, on va descobrir l’escultura, la ceràmica i va experimentar amb diversos materials. La seva passió per la pintura es remunta a la seva infantesa quan passava infinites hores observant el seu avi pintant al seu estudi i també fent tags a l’inframon grafiter de la ciutat de Lisboa. Profundament influït pel seu avi, Artur Bordalo va començar a pintar parets als carrers als 11 anys. Més tard va triar el nom de l’artista Bordalo II, en homenatge al seu avi Artur Real Bordalo (1925-2017) per honorar-lo i ressaltar el seu llegat artístic. L’espai públic es convertiria en l’escenari triat per a les seves exploracions de color i escala i la plataforma on desenvolupa la seva obra artística, que actualment se centra a qüestionar la societat materialista i cobejosa del qual és (també) part.

Mundialment conegut per utilitzar escombraries del carrer per crear escultures d’animals impressionants per advertir a la gent sobre la contaminació i les espècies en perill d’extinció, les seves obres són considerades com a Trash-Art. Els Big Trash Animals o grans animals d’escombraries fets de residus plàstics envaeixen el món des del 2012. Actualment, també treballa formats més petits amb els Small Trash Animals. Són un recordatori de la producció i el consum excessiu de coses, que es tradueix en la producció contínua d’escombraries i, en conseqüència, en la destrucció del Planeta. L’objectiu principal de Bordalo II és fer que la gent prengui consciència de quants residus hi ha al món produïts per nosaltres i com podem deixar de fer tant de mal al planeta.

Ricardo Moraga és un escultor xilè establert a Barcelona des de fa més de vint anys. En la seva obra tridimensional treballa amb materials reciclats com fustes, llibres antics, xapes i objectes metàl·lics rovellats. Aquest ús de materials en descomposició no és casual: l’oxidació esdevé un element central del seu llenguatge artístic, simbolitzant el pas del temps i la degradació inevitable que afecta totes les coses i éssers vius.

Les seves escultures habiten l’espai amb una força poètica i matèrica, combinant memòria, transformació i consciència ecològica. A través de la reutilització d’objectes descartats, Moraga ens convida a reflexionar sobre la bellesa de l’imperfecció i el valor de tot allò que sembla haver arribat al final del seu cicle.

Dissenyador industrial i artista, combina la seva trajectòria professional en disseny amb la creació d’escultures i objectes fets amb materials reciclats. La seva obra reflexiona sobre el consumisme i el pas del temps, transformant restes industrials en peces que apel·len a la memòria i la sostenibilitat. És un habitual dels circuits d’art reciclat i ha col·laborat amb entitats i festivals que promouen l’art sostenible.

Rosa Puig Torres és una artista multidisciplinària que treballa amb materials reciclats i objectes trobats, dotant-los de noves narratives visuals. La seva obra reflexiona sobre la memòria, el pas del temps i la transformació de la matèria. Combina tècniques de collage, assemblatge i escultura amb una mirada poètica i crítica.

És una artista visual, resident a Sitges, que investiga la connexió entre l’ésser humà i la natura. La seva obra, de caràcter abstracte, neix de l’observació meditativa de l’entorn. Explora formes cícliques compartides amb altres éssers vius i reflexiona sobre la relació-distorsió entre societat i medi natural.

Fundadora del projecte Precious Plastic Nomads, viu a Piera i combina art i activisme per promoure alternatives sostenibles i conscienciar sobre la crisi ambiental. Artista multidisciplinària, activa en disseny gràfic, VJ, pintura corporal i performance, combina simbolisme espiritual, geometria sagrada i reflexió sobre la natura i les emocions en projectes col·laboratius i visuals en directe.

És una artista visual nascuda a Barcelona, de mare espanyola i pare hongarès, que va créixer a Toronto, Canadà. Després de llicenciar-se en Humanitats a la Universitat McGill de Montreal, va tornar a Espanya, on ha desenvolupat una extensa carrera com a directora creativa en publicitat. Tot i que no sempre de manera exclusiva, ha mantingut una pràctica artística constant al llarg de la seva vida

Nascut a Londres i resident a Sitges, la seva obra és una sàtira visual carregada d’humor britànic. Subverteix símbols i formats institucionals, com els segells postals, per abordar temes socials amb enginy i crítica. Ha exposat internacionalment en ciutats com Miami, Singapur i Nova York.

Artista, decorador i ambientador de esdeveniments culturals que utilitza materials reciclats tant en el seu treball personal com professiona, amb un enfocament en la creativitat sostenible.

Artista eclèctic i multidisciplinari, combina tècnica, imaginació i humor per crear obres que dialoguen amb la creativitat infantil i la fantasia. Fa ús de materials reciclats per construir escenes teatrals en miniatura, personatges màgics i estructures sorprenents que interpel·len la mirada lúdica i desperten l’esperit narratiu del públic.

Arquitecta i artista argentina que construeix relats visuals a partir de textures i materials reciclats. La seva obra convida a trobar bellesa en allò imperfecte i descartat, en una aposta poètica per la sostenibilitat, el respecte al cicle natural i la transformació simbòlica del que ha estat rebutjat.

És una artista visual amb formació addicional en arts al foc i arts aplicades, com el gravat, el vidre Tiffany i serigrafia, centrada en la transformació poètica d’objectes descartats. La seva obra resignifica l’imaginari del conte clàssic des d’una mirada crítica i contemporània, explorant la sostenibilitat, la identitat i la bellesa oculta en allò que es rebutja.

Realitzador audiovisual que explora l’art amb microplàstics recollits a les platges de la Mediterrània, donant nova vida als residus i visibilitzant la contaminació marina a través de la imatge i l’escultura. El seu projecte Neoplancton fa referència al fet que els microplàstics estan substituint el plàncton.

Mestre d’aixa, fuster i artesà amb 32 anys d’ofici al port de Barcelona, on replega peces trencades de fusta i metall del món nàutic. El 2019, impulsat per la seva reflexió sobre el medi ambient i amb ganes de jugar, decideix combinar ofici, creativitat, els elements que té a l’abast i el medi que l’envolta. Així neix Fusta de peix. Crea peces que evoquen la vida marina utilitzant aquests materials, reflectint la connexió entre el mar, els seus habitants i les eines de navegació.

Artista eclèctica i multidisciplinar. En la seva obra tracta el concepte de la petjada de la dona a la societat i a la naturalesa. Va realitzar el doctorat a la Facultat de Belles arts de Barcelona. Va obtenir una beca europea Artogether per una estada de dos mesos a Estambul. Després d’una aturada professional a causa d’un greu accident de cotxe prossegueix la seva carrera vivint a Menorca, dirigint la seva pròpia escola d’art, Xalubínia, i exposant tant en galeries i esdeveniments locals com internacionals.

Dissenyadora i creadora amb una llarga trajectòria internacional, transforma materials no convencionals i residus en peces de moda i interiorisme. El seu treball destaca per l’elegància de les formes, l’experimentació amb textures i una forta sensibilitat ecològica.

Escultora, pintora, decoradora i docent amb una mirada socialment compromesa i un interès especial per la natura, sobretot el món subaquàtic. La seva pràctica combina tècniques artístiques diverses amb la consciència ecològica, creant peces que evoquen ecosistemes aquàtics i reflexionen sobre la fragilitat del planeta. Ha desenvolupat projectes educatius i artístics que promouen la sostenibilitat i el respecte per l’entorn.

Alejandra Bourda es va formar amb grans artistes argentines dedicades al vidre, com Rita Newmann i Mabel Waisman. Actualment explora la vida secreta de les flors després de marcir-se, preservant-les mitjançant tècniques artesanals. El seu treball revela un univers sensorial ple de textures i colors, transformant flors recollides a diferents llocs del món en peces úniques com barrets, diademes, arracades i anells. La seva obra fusiona natura, memòria i bellesa efímera.

Arquitecta tècnica i artista visual, utilitza la reutilització com a eina per sensibilitzar sobre la sostenibilitat ambiental, social i econòmica. Les seves obres, sovint realitzades amb materials reciclats com metalls, teles o plàstics, tenen una forta càrrega simbòlica i crítica. Ha exposat en diversos països i forma part activa de xarxes creatives vinculades a l’economia circular.

Reconeguda i guardonada internacionalment amb el nom artístic de Sínoca per les seves obres digitals de mapping arquitectònic, en paral·lel treballa amb el el collage de manera analògica, reutilitzant paper i materials quotidians com a acte creatiu i compromès amb el medi ambient. Els seus retrats construeixen universos personals a partir de fragments oblidats, combinant l’atzar i la intenció.

Presenta una sèrie escultòrica inspirada en danses rituals i cerimònies col·lectives de diverses cultures. A través de fusta tornejada i objectes industrials, crea figures simbòliques que evoquen la memòria, el moviment i la regeneració, en un clar compromís amb la sostenibilitat i la reutilització crítica.

Artista autodidacta que utilitza tot tipus de materials, metall, fusta, paper, pedra….
Fa un parell d’anys que treballa amb materials reciclats, convençut de la necessitat que tots hem de prendre consciència del problema dels residus i el canvi climàtic. Amb les seves obres tracta de transmetre els sentiments i les emocions de la condició humana.

Artista autodidacta bielorussa resident a Barcelona, que transforma materials trobats en collages, fascinada per l’alquímia de la creativitat, on el caos dels materials descartats s’organitza, segons color, forma o significat, fins que tot harmonitza i es fa la màgia. Explora la naturalesa efímera de las coses el valor ocult dels objectes rebutjats amb una estètica que oscil·la entre el dadaisme y la poesia visual.

El que en un principi motiva a Felip Gaig a crear és que s’ho passa bé al taller. De cop i volta però, la proposta de Drap-Art li fa reflexionar: “a més de passar-m’ho bé tinc l’oportunitat de contribuir, ni que sigui amb un petit grà de sorra, a conscienciar a un públic desilusionat amb els poders, moguts gairebé sempre per interessos. Sobre aixó no cal dir res més…persistir és l’única opció que ens queda. Segueixo treballant.”

El mitjà d’expressió de Mercè Gifré és el gravat, amb que crea estampes plenes de simplicitat i serenitat, així com emocions molt internes representades amb colors discrets i formes subtils.
Per fer aquests gravats usa matrius fetes amb envasos de Tetra Brik i tintes a l’aigua, aprofitant materials de rebuig i posant un grà de sorra a la sostenibilitat.

El treball de Fanni Kopacsi reflexiona sobre el comportament humà, els temes socioculturals i la crisi ecològica, plantejant preguntes des d’una posició crítica.

S’ha expandit més enllà dels límits dels mitjans tradicionals, incloent una àmplia gamma de materials.

“Les meves obres son un examen de l’ésser humà modern, els seus comportaments i accions i els problemes que crea. Utilitzo deixalles amb l’objectiu d’assenyalar la preocupant profusió del nostre despreniment dels valors espirituals que genera problemes ambientals i socials.”

La creació artística és una necessitat vital per a GiseBe. Com a artista, busca resoldre qüestionaments identitaris, tractant el que es coneix o el que s’acaba de conèixer i/o experimentar. Amb l’expressió artística, tradueix a un llenguatge individual allò que resulta d’un context general, una idiosincràsia o cultura en què hi caben verbs com identificar, reivindicar, intercanviar, ressaltar.

El camí artístic de NaturAnto i el seu camí en aquest món no poden existir l’un sense l’altre. S’entrellacen i fortifiquen el seu vincle a través de la natura, que ho omple tot.
La natura crea i Antonela crea amb ella. Des de petita ha viscut sense una “pàtria” fixa, sentint la natura com la seva veritable llar.
Des del sentiment de desconnexió entre les societats i la natura, l’artista genera una unió entre l’espectador i la natura.

Elias Abraham – Tamdrum

A Elias Abraham sempre li ha agradat la percussió. És per això que fa 10 anys, quan li va sorgir l’oportunitat, es va decidir a fabricar-se la seva pròpia versió d’un Hang, un instrument musical inventat per Felix Rohner i Sabina Schärer, en Suïssa, i al seu torn inspirat en els steeldrums del Carib, que aleshores costaven més de 2000€.

Fabrica i ven els TAMdrum –nom que li ha donat als seus instruments-, creats a partir del reciclatge de bombones de gas antigues que recull a desballestaments.

Per a Núria Perez crear és una necessitat. Provar materials nous, una forma d’expressió per trobar llums i atmosferes. Li agrada enfrontar-se al repte de treballar amb materials reciclats que li marquen una direcció a prendre. Tots tenen bellesa i li parlen d’un món per al qual no van ser creats. Entren, així, al regne de la imaginació, on tot té un altre sentit. Un món de denúncia.

Artista autodidacta, en recerca eterna per fer de les deixalles industrials una obra funcional i estètica.

“M’interessa molt aportar idees creatives i solucions al món. Aquelles deixalles que un, com a individu, no pot fer que deixin d’existir, les converteixo en coses útils i belles.”

Bella va néixer en una petita ciutat russa de la regió del Tver, on semblava estar destinada a ser un engranatge més de la societat. Amb el ioga va veure la bellesa del món i va descobrir la passió per l’art: va començar a crear. Transmet la seva pau i energia per contrarestar la violència, l’ansietat i la manca d’amor al món.

Reutilitza materials per poder crear peces úniques que neixin de les seves experiències i emocions: diaris, bosses, papers per a dibuix… i els converteix en un tronc d’arbre. Canvia la forma, l´existència perdura.

Defineix el seu treball com “Arts and Crafts”, un homenatge al treball artesà, però des d’una perspectiva més actual, incorporant el reciclatge i la reutilització dels materials ja existents, jugant així amb la memòria i les formes que ells ens aporten.

TUCHO

Comença els seus estudis superiors a la Facultat d’Arquitectura de Montevideo i obté el títol d’arquitecte a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona. Integra des de la seva fundació el 2004 l’espai de creació TALLER D’IDEES. Ha participat en diverses ocasions, individualment i col·lectivament, en exposicions dins de les Jornades de portes obertes als Tallers dels creadors del Casc Antic de Barcelona: TALLERS OBERTS, organitzades per l’AFAD. Durant la seva trajectòria ha explorat una varietat de mètodes creatius, des de la pintura fins a l’animació i finalment l’escultura. Residint a Barcelona, la mar és un tema present en la seva reflexió artística, i es manté actiu en la participació d’exposicions. Tucho ha acompanyat al Drap-Art amb la seva obra des del 2016, a Barcelona, Sitges i Montevideo, torna a Barcelona durant el mes de març 2023 amb la seva exposició ‘Los Barcos de Tucho’, els vaixells han sigut el tema central de la seva pràctica des del 2014.

ELS VAIXELLS D’EN TUCHO

“Encara que els vaixells en són els protagonistes, les meves obres no són treballs de modelisme naval. No copio un model, sinó que creo una ficció. Encara que el material de base és la fusta, no són obres d’ebenisteria. Parteixo de materials de rebuig de les fusteries o recollits al carrer. Encara que representin vaixells, cap d’ells navegaria. Al cap i a la fi només resta el pretext de la temàtica per compondre amb els elements d’un llenguatge mariner que els unifica: proes, àncores, veles, pals, hèlix, xemeneies…”

Vidal té formació en Belles arts i arts gràfiques. Participa en múltiples exposicions col·lectives, projectes i residències internacio- nals. Va rebre dues beques de la fundació Joan Miró a Mallorca. Entre les seves darreres exposicions individuals podem destacar: Galeria Antonia Puyó, Saragossa; Schillerpalais neuköln, Berlin; Casal Solleric, Palma de Mallorca; Hilvaria Studios Foundation en Hilvarenbeek, Paisos Baixos; La Misericordia Espai expositiu del Consell de Mallorca; Centre d’Art d’Andratx; Espai Mallorca, Barcelona; Museu de Porreres, Mallorca; Sala d’exposicions Dato amb una beca de Montehermoso del municipi de Vitoria-Gasteiz; Candyland Gallery, Stockholm.

El nostre Artista del Mes de maig i juny 2023 aprofita aquesta mostra per presentar una selecció de collages i obres d’acoblament. Més de cent collages manuals que s’agrupen en sèries o llibres d’artista. Els grans temes universals marquen aquestes sèries de treballs: l’ensaïmada, les vacances, els mosquits, la festa, el sexe, el futbol, les relacions difícils, el matrimoni, la infidelitat, l’electricitat, el golf, els maltractaments, la bombolla immobiliària, el fitness, la roba de bany, les mentides, la monarquia, les dietes, la malaltia i la mort, etc. En fi, mostra una societat seriosament amenaçada, mals auguris per a gent molt estressada i malcriada. Els somnis es trunquen, i els plans es torcen al paradís.

Laura Marte, artista i investigadora, vive i trabaja en Mallorca. Com a artista, activa processos de treball on qüestiona els imaginaris que conformen la normalitat, des de llocs visuals, polítics o sensibles. Els seus projectes es articulen mitjançant pràctiques col·laboratives, en formats múltiples, i amb perspectiva de gènere.

En el seu marc assumeix una responsabilitat amb el lloc i el moment en el que habita, ciment dels seus processos creatius.

Anna Ametller és llicenciada en Belles arts (UB) en l’especialitat de dibuix. Amb l’escultor Jaime de Córdoba Benedicto s’inicia en escultura, col·laborant en l’execució d’un monument públic. Quan s’instal·la a Formentera comença a desenvolupar obra amb deixa- lles de la mar i objectes trobats. Sovint aquests objectes recreen aquesta mar i els éssers que en ell habiten. Les obres juguen amb el llenguatge del dibuix i l’escultura.

Juan Carlos Beneyto viu a Barcelona, ​​ciutat on es va llicenciar en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i on ha desenvolupat la seva trajectòria artística.
Es considera un artista polifacètic ja que el seu art es manifesta en diferents mitjans d’expressió: pintura, escultura, il·lustració, còmic, etc. taller i combinant-los amb elements del món natural, com ara les pedres i la fusta, per crear obres noves.
Ha exposat a Espanya (La Caixa Eivissa, Galeria Esther Montoriol, Espai Artsider, Art Estudi La Farmàcia, Flamicell Art Contemporani), Alemanya (DIAG – Societat Germà-Iber-Americana, Frankfurt) i els EUA (Gallery Chez Shaw, Los Angeles i Drapart Pittsburgh).

Juan Carlos Batista (Tegueste, Tenerife, 1960)

Batista és Llicenciat en Belles arts. La seva obra es mou entre allò surrealista, conceptual i polític, amb una gran preocupació per l’ecologia i grans dosis d’humor negre. Treballa l’escultura, la instal·lació i la fotografia. Entre les seves últimes exposicions individuals destaquen Carn trista al Casal Solleric, Temps és que sigui temps en N2 Galeria, La trinxera errant al CIC El Almacén de Lanzarote. El seu projecte individual Realitat gairebé fum es va dur a terme al Centro de Arte La Regenta de Las Palmas de Gran Canaria, al Juan Ismael de Fuerteventura i al TEA (Tenerife Espacio de les Artes).

Joaquim Riera aka Recuperart (Barcelona, 1953)

Aquest artista de 69 anys d’edat resideix i té el seu taller a Barcelona. Després d’una vida professional dedicada al disseny gràfic, en el 2012 descobreix el reciclatge de materials per a crear obres d’art. Va començar a manipular i transformar cartó, oueres, plàstics, llaunes, envasos de tetrabrick, circuits impresos, fustes i ferros, per a crear obres d’art i allargar-los la vida, fent un món més sostenible.

La base principal de les seves escultures és l’acoblament de ferros i fustes, que han quedat obsolets pel pas del temps; fustes rescatades de la pròpia naturalesa són la font d’inspiració de totes les seves obres. L’objectiu de les seves obres és allargar la vida de tot allò que ha deixat de ser útil. El conjunt del seu treball el denomina Recuperart.

Ha realitzat exposicions en centres cívics de Barcelona, sala Delger de Caldes de Montbui, Espai Ronda Barcelona, Madrid i València, Bordeaux Périgueux, exposicions amb l’associació del cinema espanyol, en els anys de 2017 a 2022. Rep el Primer premi del concurs Sota la Mirada de Josep Dt. Subirach en el Espai NauArt, exposició col·lectiva Ments Inquietes en la Galeria Ra del Rei (Madrid), Fira Artist360 Madrid, entre altres.

“Em considero un artista polivalent i el motiu que m’ha portat a realitzar obres d’art amb materials reciclats és la meva inquietud pel medi ambient i la sobreexplotació, fabriquem més del que som capaces de consumir i tot allò que es tira pot ser transformat en art.””

González necessita crear, ho fa amb les meves mans, des del no-res. A partir d’objectes en desús tracta d’expressar l’encant del que és simple. En lloc d’amagar les imperfeccions dels materials, en els seus llums se celebra la resiliència i l’adaptació. Advoca per una bellesa sorgida de l’incomplet, l’humil o el “defectuós” emfatitzant en la idea del pas del temps com quelcom natural i, a la seva manera, bonica.

Aquest quadre constitueix un diàleg entre el filòsof Ricardo Pinilla i l’artista, entorn d’una reflexió radical sobre com veiem i com relacionem pensament i art. Partim d’unes frases del filòsof alemany Friedrich Nietzsche i l’obra El crit de Edvard Munch. L’obra pren com a punt de partida una obra clàssica, que reconstrueix de manera similar a com Archimboldo realitzava els seus retrats amb fruites i hortalisses. La seva obra constitueix un reciclatge total: realitzada sobre un suport reciclat, pintada amb colors obtinguts a partir de restes de pintura i amb personatges construïts a partir de deixalles.

A l’any 2000 comença la seva formació de ceràmica a l’Escola Ixió de Mataró, que posteriorment passa a ser l’Escola del Museu del Càntir a Argentona, on actualment treballa com artista resident i és membre del grup d’investigació i reciclatge de residus. A partir de 2005 comença a fer fires d’artesania i al 2018 incorpora una nova línia de treball, basada en la recuperació de residus, creant petites obres d’art úniques i funcionals a partir del reciclatge de mobles i objectes antics recuperats, així com de roba.

Participa en fires i projectes sostenibles, entre altres a la Fira de la terra (2018), Mercat Drap-Art de plaça Reial (2019), exposició itinerant del grup d’investigació i reciclatge de residus ceràmics a l’Associació de ceramistes de Barcelona, Museu del Càntir d’Argentona (2009) i Artesania Catalunya, a més de diverses exposicions col·lectives com Nadie es ilegal (Nau Art, 2018).

Paulina Bielecka és llicenciada en Història de l’Art per la Universitat de Varsòvia i per l’Escola de Disseny Artístic de Cracòvia. Impulsada per una passió indestructible pel desenvolupament personal, es va embarcar en un curs de postgrau en previsió de tendències de disseny. Va treballar per a Nelly Rodi a París, una agència de consultoria estratègica especialitzada en la indústria creativa. Com a artista sostenible, el seu viatge va començar fa 8 anys, amb un objectiu profund: donar nova vida als objectes que han perdut el seu propòsit original. Amb la seva visió creativa, va reutilitzar enginyosament peces usades d’automòbils i fusta, reduint de manera efectiva les deixalles i creant dissenys exquisits i pràctics. Així va néixer el projecte Rec.on, un esforç artístic i ecològic que ràpidament va guanyar reconeixement pels seus dissenys incomparables i captivadors. Guardonada amb nombrosos premis a Polònia i en tota Europa, la marca REC.ON és un testimoniatge del seu excepcional talent.
Paulina Bielecka i Bartek Bielecki, el seu espòs, un artesà i enginyer consumat i un col·laborador inavaluable, viuen a Espanya des de fa cinc anys; aquí continuen creant els seus extraordinaris treballs, establint no sols un taller, sinó també una residència que connecta i fa costat a altres artistes.
Paulina és una artista amb la motivació de transformar deixalles en dissenys únics. Les seves obres no sols són estèticament agradables i funcionals, sinó també respectuoses amb el medi ambient en una missió de zero waste. Vol donar suport a la producció i el consum responsables, reunint artistes del upcycling i del reciclatge de tot el món. El seu treball és un manifest per un futur sostenible i inspira a uns altres a prendre accions verdes.

Miller crea assemblages de linòleum reciclat que utilitzen només la superfície trobada per a recrear els seus temes, sense pintura afegida. Les seves imatges van des de paisatges bucòlics a peces surrealistes, feroçment polítiques, que sovint es basen en imatges icòniques de les notícies i la cultura pop que han alimentat la memòria col·lectiva de la nostra societat.

El seu ús inesperat de patrons familiars es nodreix de les qualitats nostàlgiques del seu mitjà, que transmet un sentit d’història personal i redescobriment, en cada peça. Entre els treballs comissionats de Miller s’inclouen dues portades d’àlbums pòstums de discos de Frank Zappa i el cartell de 2012 del Festival de Cinema de Woodstock.

La seva obra s’ha exposat a Londres, Espanya, Austràlia i als EUA, incloent una exposició individual en la cafeteria del American Visionary Art Museum. Compte amb ressenyes en moltes revistes i diaris, incloent el New York Times, Los Angeles Times i Chicago Tribune, a més d’estar inclòs en diversos llibres sobre art reciclat, com Found Object Art 2 i ReTrash.

Molins és llicenciat en Belles arts per la Universitat de Barcelona amb estudis de doctorat. És un artista multidisciplinari, d’esperit inquiet i gran vinculació amb la naturalesa. De trajectòria expositiva àmplia, amb diversos esments i premis, entre els quals cal destacar el reconeixement atorgat el 2016 per l’Associació de crítics d’art d’Aragó com a millor artista aragonès menor de 35 anys.
La seva obra està en nombroses col·leccions públiques i privades, com és el cas de Catharsis, una obra monumental realitzada al Parc Gran José Antonio Labordeta de Saragossa.
També ha publicat dos llibres de poesia, L’escorça del cor (Editorial Cercle Vermell, 2020) i Amb el cor a la mà (Aliar Edicions, 2023).
Per a descobrir els orígens i l’essència de l’obra d’aquest artista només cal veure en YouTube el seu emocionant vídeo El meu avi és una olivera.

Després de passar més d’una dècada a Torí (Itàlia), ara resideix a Barcelona (Espanya). Brostean Té un BFA en Disseny Gràfic i un MFA en Il·lustració per la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Novi Sad.

Brostean és un artista visual multidisciplinari amb més de 15 anys d’experiència en la creació treballant amb mitjans tradicionals i digitals. El seu estil atrevit i colorit, sovint descrit com a “nova figuració contemporània”, és específic per al seu ús de composicions valentes i inesperades, una paleta de colors atrevida i imatges úniques i sorprenents. En el seu treball personal, s’ha inspirat fortament en tots els aspectes de la naturalesa humana: exploració del subconscient, estats emocionals, somnis, reals i els surrealista. Brostean és un mestre en deconstruir la realitat òbvia per reconstruir-la de nou. Ha desenvolupat una tècnica i un estil propis i molt personals, fruit d’a viatge perpetu, recerca constant d’identitat i complexitat de significats. Pel que fa al camp de l’art aplicat, Brostean s’ha especialitzat en editorial i moda il·lustració, aplicant la seva coneguda tècnica de tècnica mixta lúdica sobretot a revistes i il·lustracions de llibres, experimentant sovint amb el collage, utilitzant tant eines tradicionals com digitals com bé. Brostean sempre ha apostat per solucions potents i originals per a clients creatius que no s’allunyen de superar els límits, explorant una estètica atrevida i sorprenent sortides a totes les plataformes. El seu estil àmpliament reconeixible l’ha establert com una de les artistes contemporanis emergents apreciats per clients internacionals seleccionats com Armani Exchange, The Washington Post, Il Corriere Della Sera, Bicycle USA i Kabinet Brewery, entre molts altres.

La seva obra ha estat publicada en nombrosos llibres, revistes i publicacions al voltant de la món. Des de l’any 2006 ha exposat la seva obra en una varietat d’exposicions, que van des de personals a espectacles col·lectius a tot Europa (Itàlia, Alemanya, Portugal, Espanya i el Regne Unit), així com a l’Orient Mitjà i els Estats Units.

Com a net d’un artista molt conegut a la regió del Baix Rin, va néixer amb creativitat i destresa tècnica. De nen va passar molt de temps amb els seus avis. Embastar i pintar amb el seu avi Helmut i cuinar amb l’àvia Anni eren els millors passatemps en aquells dies.
A mesura que va anar creixent, els seus interessos es van dirigir cap a la tecnologia i es va decidir per una formació tècnica. Durant molt de temps les màquines trencades, que emetien xiulets i parpellejaven eren la seva vocació, però la seva perspectiva va canviar amb el temps i va començar a desenvolupar també projectes creatius i en un moment difícil de la seva vida, va descobrir la forja. Aquí pot desenvolupar tot el seu potencial, tant creatiu com tècnic.
Nicolas passa temporades a Formentera, on va conèixer a la Sol Courreges, qui ho va convidar a participar en alguns projectes seus com a Stop Global Warming (2021) i STOP! L’últim de la seva espècie (2022), que es van exposar tots dos en el Centre Tur Gabrielet de Formentera.
L’Elefant va ser creat per a aquesta última mostra.

Miquel Galceran (Terrassa, 1988) és contrabaixista, compositor i docent. Fa servir la música per evocar paisatges i transformar-los des de la improvisació. «Quadern de viatge» és el seu projecte més personal on també hi col·laboren Dani Comas i Ramon Prats. Ha treballat amb Benet Palet Trio, Moviment d’Insurrecció Sonora, Claes Magnet Trio, Quicu Samsó, Jordi Gardeñas, Josep Mª Merseguer, David Mengual, Iannis Obiols, Jonas Timm i altres músics de renom.

Ha participat en diferents festivals de jazz, pop i música experimental de Catalunya. La seva discografia inclou col·laboracions en treballs com «Tout ce qui reste» (2019); «Sad tunes» (2018); «Koselig» (2018); «Amb cara i ulls» (2016); «Incert» (2014), entre d’altres. Es va llicenciar en Belles Arts per la Universitat de Barcelona (2012) i graduar en Contrabaix Jazz al Conservatori Superior del Liceu (2019). En l’actualitat és professor de baix elèctric i contrabaix a l’Espai musical de Terrassa i a l’Escola municipal de Bellpuig.

Viu i treballa a Barcelona des de 1990. Fernando Alday és un geni del collage, la base de les seves creacions són pàgines de quaderns vells, antigues llibretas de comptes o lloms de llibres que troba en antiquaris.

Les seves obres, elegants i originals, estan plenes de poesia.

Castelló de la Plana, 1965. Estada a Barcelona des de fa 25 anys.

Joan Peris és un artista plàstic que treballa i combina diverses disciplines: pintura, art digital i escultura.

La seva obra s’inspira en la fusió de diferents elements i l’experimentació amb diversos materials, donant com a resultat una obra molt matèrica i plena de contrastos.

Durant les dècades de 1980 i 1990 va estudiar disseny gràfic, fotografia i ceràmica. Després, va treballar durant onze anys com a dissenyador ceràmic. A mitjans dels anys noranta es va interessar per la pintura i va obrir el seu primer taller a Barcelona. Allà va començar a exposar en diverses galeries i fires internacionals.

A principis dels anys 2000, va recuperar l’interès per la fotografia i va començar el seu treball digital, basat en la fusió d’imatges que fusionen fotografia i pintura.

Actualment, col·labora amb diverses galeries que exposen les seves obres principalment a Barcelona, ​​Girona, Mallorca, Bèlgica i Holanda.

Sellarès comença a pintar quan va a escola primària. Realitza estudis de música (solfeig, piano i guitarra) i d’art a l’Escola d’Arts Aplicades de Terrassa, que aleshores depenia de la Llotja. És membre de l’Associació Cultural Amics de les Arts i del Club d’Escacs de Terrassa.

Es decantà més per la praxi que pels estudis, i en comptes d’entrar en la Facultat de Belles arts de la Universitat de Barcelona, després de superar les proves d’accés, va muntar el grup de música experimental Belmondo i decideix viatjar a Nova York.

En la seva trajectòria ha anat trobant artistes que han contribuït al seu desenvolupament, sigui personal o artístic, com Eloi Rocamora, Antoni Padrós, Richard Hamilton, Francesca Llopis, Nazario, Perico Pastor, Eugeni Bonet, Toni Riera, Carlos Pazos, entre altres.

Ha exposat a la Sala Parés, en la Galeria A Punt de Badalona, en la Galeria H₂O i en la Chez Xefo Art Gallery, entre altres. També exposa en museus com La Fundació Joan Miró, el Museu de Badalona i la Sala Municipal Soler Palet de Terrasa. A més, La Fundació del Banc de Sabadell li ha comprat diverses obres.

Fran Lucas Simón va estudiar Belles arts a La universitat Politècnica de València i porta més de 13 anys residint en la illa de Formentera.

El llenguatge visual que ha vingut desenvolupant és una unió de diferents elements que juguen entre si, dins de cada peça.

Ha anat evolucionant des d’un lloc mes pròxim a la pintura per a instal·lar-se en una altra manera bastant particular de construir imatges.

El procés creatiu parteix d’un treball de camp, de recol·lecció a través de passejos per espais oberts i una part de treball de taller en el qual utilitza diverses tècniques pictòriques com la pintura en aquarel·la sobre paper que després és retallat i assemblat amb elements recollits durant el treball de camp, objectes trobats, materials reutilitzats o elements naturals que ha assecat i tractat.

Busca la poètica dels elements trobats, amb un interès per les textures de fustes velles, tenyides per l’ús, els metalls rovellats en els quals ha pintat el temps. Planteja diferents elements visuals i referencials.

Matilla estudia en l’Escola de Belles arts de San Eloy de Salamanca i és diplomada en Història de l’art per la USAL. De 1974 a 1976 assisteix als cicles de psicologia aplicada i pedagògica a l’Universitat Pontifícia de Salamanca.

Entra en contacte i aprèn d’artistes reconeguts durant la seva formació: Chillida, Jerónimo Prieto, Manuel Manzanaro, Félix Felmart i Marc Tara Tessier. Realitza nombroses exposicions individuals i col·lectives, nacionals i internacionals.

A finals dels setanta, s’instal·la primer a Alacant i després a les illes Balears, on entra en contacte amb els artistes oriünds, i el 1986 coneix al fotògraf alemany Reinald Wünsche, qui serà el pare de la seva filla, i s’instal·la a l’illa, on combina el seu treball personal amb la labor pedagògica: imparteix cursos de teatre i de sevillanes per a adults i dona classes de pintura a infants, com a activitat extraescolar.

A aquesta labor docent, Teresa suma la participació ciutadana, sent una de les fundadores de Associació de Veïns de l’Illa de Formentera, AVIF, entitat amb destacada participació en diferents mobilitzacions reivindicatives i com a membre actiu del Consell d’Entitats, i de l’Associació d’Artistes de Formentera, ADAF, i impulsora del Mercat Artístic de Sant Ferran. Enguany li va ser concedit l’honor de ser nombrada Filla adoptiva de Formentera.

Alberto Gramegna és arquitecte i dissenyador. Ha col·laborat amb diversos estudis d’arquitectura i interiorisme a Roma, Barcelona, Istanbul i Zuric.

En el seu recorregut professional s’enfoca en la sostenibilitat ambiental entesa com a component intrínseca de la mateixa disciplina. En el seu projecte de disseny Ottolumi, el seu enfocament es tradueix en la reutilització de materials i objectes existents.

Ottolumi neix de la reinterpretació de la pantalla tradicional de la làmpada, despullant-la de la seva pell exterior i posant en valor el suport estructural de la mateixa pantalla. L’armadura metàl·lica originària, així revelat, es reinterpreta formalment amb un entramat de cordes que descobreixen noves geometries ja presents, en potència, en la mateixa estructura.

Per als peus de làmpada s’utilitzen objectes existents que es reinterpreten a la fi de convertir-se en suports únics de llums. Així un maó gastat per la mar, uns pals de billar o uns peus de llit s’adapten per convertir-se en suports de llums.

Nascut a Sant Feliu de Guíxols, Girona, l’any 1975, Nei Albertí Gascons és un escultor la obra del qual busca perpetuar i estendre les formes en l’espai. Les seves escultures es caracteritzen per la senzillesa lineal i l’ús d’el·lipses obertes que tracen camins cap a l’infinit.

Albert Merino és llicenciat en Belles arts per les universitats de Barcelona i la Kunsthochschule Berlin Weißensee on es va especialitzar en videoart. Allí va realitzar posteriorment el seu postgrau com Meisterschüler sota la tutela de l’artista i professora Inge Mahn.

Ha participat en nombrosos festivals, exposicions individuals i col·lectives internacionals, residències i ha rebut diversos premis de videoart.

Merino crea a través d’un llenguatge híbrid un ampli imaginari amb el qual intervé i transforma la quotidianitat, rallant sovint l’absurd i la ironia.

Utilitzant diferents recursos gràfics es pregunta sobre l’arquitectura de les imatges i la capacitat de modificar-les amb tècniques contemporànies de manipulació.

Interessat en descompondre el llenguatge visual, ha experimentat amb diferents formes de narració que comprenen des d’un llenguatge no narratiu, fins la comèdia o el fals documental, on tracta des de la condició de l’individu à la societat contemporània fins els imaginaris del col·lapse o la utilització política d’imatges i símbols.

Merino porta 20 anys venint a Formentera i l’obra que presentem aquí és una posta en escena irònica de banyistes menuts que gaudeixen d’unes “platges” formades pels tolls dels desaigües i clavegueram de la ciutat, com si de platges paradisíacs del Carib es tractés.

Això incita a la reflexió sobre el fenomen del turisme, a Formentera com en altres llocs, on les persones ignoren la degradació de l’entorn que provoca el seu comportament i segueixen igual banyant-se en un mar cada vegada més contaminat, i no se’n adonen fins que es queden sense aigua.

Sol Courreges es va graduar en Disseny Gràfic i Belles arts en la Universitat de Buenos Aires. Va treballar en agències de publicitat i en estudis de disseny a l’Argentina i als Estats Units, on també va obtenir un màster en Art, i en 1999 va establir el seu propi estudi, Ideaslocus, a Sitges. En 2009 va fundar Artecrearte, amb la idea de reciclar elements en desús per a crear accessoris, complements de moda i decoració i deixar una petjada. Ha participat en mostres d’art reciclat com Recicla Madrid (Caixaforum), Mercantic (Sitges), Lab Art (Astúries), Centre Grabrielet (Formentera) i Drap-Art (CCCB i Sala Perill a Barcelona, Instituto Cervantes a Beijing, Shanghai i Tokio, Re:NEW Festival a Pittsburgh…).

Actualment combina el seu treball creatiu amb la gestió de diverses botigues-galeria a Formentera i l’artivisme per reduir la contaminació de la naturalesa pels plàstics, impartint tallers, editant libres, organitzant exposicions, incentivant a la gent a consumir menys plàstic i mantenir netes les platges del seu entorn, en general.

Amb el seu treball aporta una mirada crítica i compromesa a la relació que s’estableix entre l’individu i el seu entorn.

Les seves fotografies i vídeos estableixen una relació dialèctica entre el privat i el públic, el personal i el polític, l’individual i el social; explorant els límits entre els diferents àmbits i il·luminat els mecanismes que operen en les nostres societats.

Per a esment a les petjades desdibuixades del paisatge construït, analitzant diferents processos socials.

El paisatge intervingut per l’arquitectura amaga vestigis reveladors de les transformacions produïdes.

El paisatge actua per tant com a arxiu, com a palimpsest, com a memòria a actualitzar en el present.

Igual que els paisatges, els individus que s’inscriuen en ell, també ens parlen, també ens comuniquen; tan sols amb la seva manera d’estar-en-el-món i de mostrar-se davant d’ell.

Així doncs, seguint el principi de la fotografia documental de Walker Evans, el fotògraf ha de “acompanyar al model en el seu acte de representació”.

Amb les seves imatges, l’individu mostra trets reveladors de si mateix, del seu origen i de la seva situació present; de la seva història com a biografia.

Nourathar és un estudi format per Marta Rupérez Molenveld (Madrid, 1977) i Caen Botto (Buenos Aires, 1970).

En el seu treball exploren la relació entre l’home i la tecnologia, mitjançant propostes de realitat mixta que combinen tècniques digitals amb artefactes proto-cinemàtics.

Mecanisme del Present Perpetu presenta una analogia entre la “il·lusió del temps” i la il·lusió òptica continguda en la peça.

Igual que altres obres del duo, aquesta obra es construeix a partir de la trobada entre allò físic i allò virtual.

D’aquesta manera, posa de manifest la capacitat de la tecnologia de construir la nostra concepció del món, a partir del condicionament de la percepció. Caen Botto és artista intermèdia, músic i investigador.

Es va graduar de la USAL, com Musicoterapeuta, en 1992; també va estudiar Etnomusicologia (CMMF) i Composició Electroacústica (UNQUI).

Les seves activitats van des de la recerca i la docència fins a la direcció tècnica i creativa de produccions artístiques i corporatives.

L’any 2000 va crear Universomente, un laboratori independent de recerca i producció de tècniques audiovisuals experimentals per a la comunicació interactiva.

Resideix a Eivissa des de 2013, on va cofundar l’estudi de creació audiovisual Nourathar.

Marta Rupérez Molenveld és una gestora, productora i comissària independent especialitzada en art i tecnologia.

Va rebre el seu Màster en Administració d’Arts Visuals de NYU el 2003 (beca Fulbright).

Realitza estudis d’Història de l’Art, Pintura i Tècniques de Gravat a l’Escola Nacional de Belles arts de Montevideo (Avui Universitat de Montevideo), fins que la dictadura militar clausura l’escola.

El 1970 es trasllada a Espanya i viatja per diversos països europeus i el Nord d’Àfrica.

El 1972 coneix Eivissa i en 1976 viatja per primera vegada a Formentera, residint temporalment en El Pilar de la Mola, on coneix a artistes com Toni Tur “Gabrielet”, Guillermo Berrier i Gilbert Herreyns. Establert a Barcelona des de llavors, compagina les seves inquietuds artístiques amb la restauració i el comerç d’antiguitats, especialitzant-se en els objectes etnològics d’Àsia i Àfrica. L’any 2009 torna a Formentera, on viu i treballa des de llavors.

Hombrelópez, dissenyador gràfic, artista urbà, agitador cultural i ésser humà entranyable, establert des de fa molts anys a Menorca, es fica en embolics sempre que pot, creant, dissenyant, exposant i organitzant esdeveniments, per diversió o per treball, i en el millor dels casos, combinant tots dos.

Anita Burdon
Tomelloso,1977
instagram: @streetartesticfart

De pensament escultòric, combina la gestió de projectes artístics amb la producció d’obra pròpia. La descomposició del volum és la meta.

En la seva obra, el collage i l’escultura es fusionen. Apassionada del discurs de l’obra, pot ser incendiària o apaga focs.

Al principi, els nostres cossos submergits en un fluid, experimentaven una embranzida vertical cap amunt que era igual al pes del fluid que desallotjàvem. Al final, la nostra massa serà inferior al nostre volum equivalent en el fluid.

Crec que era alguna cosa així com…
E = Pe V = pf g V

Gracias Ἀρχιμήδης ὁ Συρακόσιος

Isidre Mateu és un artista polifacètic que es dedica la pintura, el collage, el gravat, l’escultura, la ceràmica i la joieria.

Viu en el barri Gòtic de Barcelona, on va participar com a membre actiu en les reivindicacions de la Plataforma El Borsí per al Barri, que ha aconseguit recuperar aquest edifici com a infraestructura cultural per al veïnat.

Va realitzar estudis en la Facultat de Belles arts Sant Jordi, amb l’especialitat de pintura i gravat i obtenint la convalidació de la seva llicenciatura en 2010.

Ha treballat com a professor d’Arts Gràfiques, ha participat en nombroses col·lectives, realitzat diverses exposicions individuals, i participat en l’organització de mostres internacionals, com l’intercanvi amb artistes catalans i japonesos i la Mostra d’Art de Marràqueix, organitzada per l’Institut de Cultura d’Espanya.

“Materialitzar la idea amb un mínim nombre d’elements formals i, a vegades, amb la participació de peces i trossos trobats, ha estat un exercici interessant, això sí, sempre evitant en el possible la simple ocurrència fàcil.”

Originalment amb formació en Arquitectura, l’artista iranià Boback va descobrir la seva vocació creativa en el món de l’escultura.

En les seves escultures de metall i pintures de quiltrà es pot veure el seu intrès pels materials naturals i la utilització de l’espai com a materia prima.

Guiat per la seva experiència personal, crea obres d’art que expressen la seva lluita interna amb la memòria i el lloc.

Les seves composicions expressen un poderós llenguatge geomètric, que incorpora tant el buit com la matèria.

Hi ha un anhèl inherent per un sentit de pertinença i connexió que és evident en les seves escultures públiques a Europa i als Estats Units.

Ja sigui que estigui treballant en una escultura monumental d’acer inoxidable o en una pintura íntima amb quitrà o aquarel·la, la seva atenció es centra en les expressions compositives utilitzant l’exuberància geomètrica com a expressió del món que veu al seu voltant.

Boback exhibeix la seva obra en galeries d’Europa, els Estats Units i Mèxic.

Les seves escultures públiques monumentals es poden veure arreu del món en llocs com París (França), Port Vallarta, Mèxic i en ciutats de Califòrnia, Colorado, Oregon i Washington.

En la seva adolescència Indira va començar a interessar-se per l’arquitectura i va desenvolupar una profunda passió per la fotografia. Més tard, va obtenir la seva Llicenciatura i es va adintrar en la fotografia.

Des de llavors, va seguir la seva passió per la fotografia amb exploracions en altres formats com tècnica mixta, instal·lació, vídeo experimental i, des de 2015, el teixit de metall.

El seu treball ha estat exhibit internacionalment en presentacions col·lectives i individuals, incloent The de Young Museum, Root Division, Mission Cultural Center, San Francisco Symphony, als Estats Units i en el Consell Nacional de la Cultura i les Arts, Casa Museo Pablo Neruda a Xile; Va ser convidada a la VII Biennal d’Art i Disseny a Espanya; i en la Galeria de l’Aeroport Internacional de Fontecchio a Itàlia.

“El meu treball habita en la relació entre el teixit social i la interacció, per a crear una conversa i narratives d’històries per a trobar un nou sentit.

“L’art em dona la llibertat d’explorar el meu jo interior juxtaposant-lo al meu jo extern”

Shahin és una artista d’origen iranià, radicada a Barcelona, que va arribar fa quatre anys a Espanya.

És llicenciada en disseny gràfic i té un màster en recerca artística de la Universitat Azad d’Art i Arquitectura de Teheran.

Durant 14 anys Shahin ha treballat com a professora d’arts visuals en diverses escoles de Teheran i durant tres anys, va ensenyar art en la universitat.

He realitzat diverses exposicions de pintura, fotografia i art contemporani.

També ha treballat com a fotògrafa, vídeo artista, pintora i dissenyadora gràfica, tant per a la indústria com per als mitjans i xarxes socials o fent retrat.

Actualment el seu art se centra en la recerca dels motius iranians i en alguns projectes de fotografia.

Creu que només amb l’art es poden mostrar els propis sentiments interns. I només l’art és il·limitat i lliure.

Lisa Rubin és una artista hispanoamericana que actualment resideix a Barcelona. Va néixer i va créixer a Pittsburgh, Pennsilvània.
La seva mare és de Valencia, Espanya, i el seu pare del Bronx, Nova York, d’ascendència jueva.

Aquesta multiplicitat d’identitats ha influït durant molt de temps en el seu treball i ella es considera una ciutadana global.

El pare de Lisa, el Dr. Edward Rubin, és un destacat enginyer mediambiental i el seu treball per a mitigar el canvi climàtic, així com els valors generals de la seva família, van ajudar a estimular l’interès de Lisa per crear art sostenible.

Treballant principalment amb tècniques mixtes i collage, Lisa crea composicions reflexives i complexes inspirades en el món natural i els seus cicles, i en els continguts del seu cervell sorollós.

La psique humana, la vida secreta de les plantes i la mitologia són temes que entren en joc, cobren vida a través d’una superposició d’imatges i objectes trobats, que li arriben per casualitat.

Treballar amb mitjans mixtos i collage li permet la llibertat d’abordar molts temes, però també segueix la seva creença que l’art ha d’estar fet de tot.

La majoria de les seves materials són reciclats, rebutjats o trobats.

La seva obra és immensament simbòlica, cada component té no només una, sinó moltes raons per a ser aquí.

Després d’haver viscut en ciutats com Pittsburgh, Nova York i Barcelona, Lisa enyorava els entorns naturals, però alhora se sentia atreta per la naturalesa dinàmica de la vida urbana.

El seu treball explora i repensa les tradicions tant del land art com de l’art urbà, qüestionant les tendències actuals.

Per què el land art tendeix a ser abstracte en lloc de narratiu? Hem vist suficient pintura en aerosol a les nostres ciutats?

Les seves recents aventures artístiques inclouen una mostra col·lectiva d’art urbà, Windows Art Circuit, mostrada al Poblenou Open Day de Barcelona, i una mostra col·lectiva creada simultàniament a Lisboa i Berlín, titulada Sensing the City

Abans de crear el seu propi estudi de disseny, es va formar a l’Escola EINA de Disseny i l’Escola Massana. Com a docent, va impartir classes a Elisava, Escola Universitària de Disseny. Ha format part de la junta directiva de l’Associació de Dissenyadors Professionals (ADP).

Paral·lelament a la seva activitat professional, treballa en diferents projectes interdisciplinaris, entre ells, la creació d’escultures, que va cuinant entre objectes estàtics i dinàmics, a partir de troballes i andròmines de ferro vell que va trobant en l’entorn rural. Una mostra de les seves obres les podem veure en les seves exposicions a diferents llocs del país.

Karin Heinrich va començar la seva formació professional, com a tècnica de piano, després va estudiar disseny a Berna i Biena, obté la diplomatura de disseny industrial en la Facultat de Disseny i Art en la Universitat d’Aarau.
Des de 2008 crea els seus propis objectes i instal·lacions artístiques en el seu taller a Berna.
Des de 2012 combina el seu treball personal amb la direcció i construcció d’atrezzos per al Teatre Biena-Soloturn i l’Òpera de Zuric.
Des de 2020 també per al Teatre-Auditori de Berna.

“M’interessa la recerca experimental, lúdica i humorística de materials i objectes simples i quotidians. Per a mi això és tan important i plaent com l’intent de percebre estats mentals. Entre les qualitats materials i les característiques mentals sovint veig estats de similitud que poso en context en el meu treball. Actualment m’interessen els processos efímers i sovint fútils. Sovint treballo amb gel. Em commou la concentració i la vulnerabilitat que sorgeix del canvi previsible. Un tracte acurat i considerat dels recursos i els éssers vius és una gran preocupació personal meva. L’examen amb aquesta actitud també es reflecteix en la meva obra.”

Moberly és un artista multidisciplinar establert a Barcelona, que treballa principalment en fotografia i escultura. Va documentar fotogràficament la pandèmia i li va semblar depriment haver de reviure el que havia fotografiat durant el dia, una vegada descarregades les seves imatges. Era un flux interminable de persones emmascarades miserables que trobava cada vegada més esgotador emocionalment, així que per a contrarestar això va decidir divertir-se amb la creació lliure d’escultures, de les quals es mostren algunes aquí.

La seva escultura sempre ha estat feta d’alumini reciclat, en la seva majoria recollit del carrer. Usa alumini perquè li encanta el seu aspecte i pot treballar-lo de nit, doblegant-lo i donant-li forma a mà sense fer soroll ni molestar als veïns. Avui dia compra olles i paelles velles d’alumini en Wallapop perquè hi ha molta gent buscant ferralla i és difícil de trobar. La seva motivació prové d’un ardent desig de fer, que sovint sorgeix com a resultat d’haver presenciat o vist alguna cosa que necessita plasmar. Abans de res, vol fer un treball bell i passar una bona estona fent-lo. Vol que la gent pugui tocar-ho, fer preguntes, emocionar-se i/o inspirar-se amb ell, fins i tot molestar-se… o simplement aprendre una cosa nova, com què és un pangolí i per què està en perill.

Després de graduar-se en Arquitectura en Istanbul, Rana Tarhangil viatja a Espanya i fixa la seva residència a Barcelona. Treballa com a arquitecte durant 17 anys en diversos països, però sent que ha perdut la seva creativitat. Comença a pintar, a realitzar escultures i crear artesania. A més, durant la pandèmia, realitza un curs gestió de residus industrials i comença a realitzar recollides de residus, tallers de reciclatge i exposicions d’art creat a partir de materials reciclats. Rana se sent “en deute” amb la naturalesa i vol contribuir en la sensibilització de la gent de no només reciclar els plàstics, sinó de la urgent necessitat de deixar d’usar-los. El seu objectiu és crear una reacció emocional en l’espectador, enllaçada amb la contradicció entre l’atracció inicial de la bellesa de l’obra d’art i el missatge de conscienciació que transmet, i fer reflexionar a la gent sobre la sostenibilitat mediambiental, social i econòmica.

Alfredo Blasco Nuin és llicenciat en Ciències de la Informació i Comunicació, periodista i dissenyador publicitari. Ha treballat durant 30 anys com a directiu en l’àmbit de la comunicació i la publicitat, tant en línia com offline, incloent-hi l’adreça de periòdics, el màrqueting publicitari i el disseny d’estratègies de marca, disseny publicitari, organització d’esdeveniments, creació de logos, brànding i comunicació corporativa, gestió en e-commerce, RRSS i blogs.

També compta entre les seves competències professionals amb la de ser docent en Formació Professional per a l’Ocupació; així com una llarga experiència de dedicació a la fotografia de premsa, de producte i d’estudi; sempre orientant les seves diferents etapes creatives, a la composició conceptual, a la combinació i sinergia integradora dels elements visuals darrere d’una estètica de conscienciació social.

En els últims anys, ha posat la seva experiència i coneixements al servei de la creació artística d’escultures i dissenys que es basen en la reutilització, el reciclatge de materials en desús i objectes trobats de procedència preferentment industrial. Cerca integrar les seves obres en altres projectes interdisciplinaris a la recerca d’espais de col·laboració que tinguin el seu nexe d’unió en la cerca de la bellesa a través del concepte de la “segona oportunitat”, la reutilització i el potencial evocador i emocional que sempre tenen les coses que en el passat ens van anar d’alguna utilitat.

“L’eloqüència en l’expressió literària; la comunicació i l’expressió de les idees a través de tots els canals estètics són una font d’enriquiment interpersonal, de sensibilització col·lectiva i de compromís ètic amb l’entorn i el moment en el qual viu.”

Virgínia Rondeel és una dissenyadora de moda holandesa, que va viure molts anys a Barcelona i actualment està radicada a Berlín. Després de treballar deu anys en el disseny de moda industrial, va decidiŕ deixar la moda “ràpida”. Va començaŕ a experimentar amb materials reciclats i va participar en diverses exposicions.

Actualment dona conferències i classes de disseny de moda sostenible, a més de crear les seves pròpies col·leccions de roba. Tots els seus dissenys són peces úniques, fetes íntegrament per ella.

Mondragón realitza un màster de Cinema i Noves Tecnologies en la Universitat de París (2000 a 2005), Motion Graphics en Hyper Island, Estocolm (2012 a 2013), Editor en Mitjana Institut, Estocolm (2016 a 2017), Change makers education i disseny d’experiències immersives (2020 a 2021).

Treballa com a editor i animador UR per a la televisió sueca. Ha participat en projectes educatius i socials, en projectes d’intercanvi entre Mèxic i Suècia i amb la Galeria Candyland d’Estocolm en la construcció i gestió de la seva galeria en Hammarby, ArtPort.

Les obres presentades a Drap-Art relacionen l’artesania i les tècniques digitals, representen la cultura popular del vídeo joc, però amb una tècnica artesanal antiga. Els vidres són reciclats igual que els ossos, recuperats de les escombraries amb la intenció de crear narracions visuals que integrin la simbologia actual de la nostra cultura digital, però amb aquesta aura religiosa que té el magnetisme de la llum dels vitralls antics de les esglésies, ara reemplaçades per les pantalles LED o els dispositius mòbils que il·luminen els nostres ulls.

Valentina Greene és la creadora i dissenyadora de la marca de suprareciclatge tèxtil Green-e. Fotògrafa de professió, amb estudis de disseny industrial i maquillatge, comença a fer els seus primers passos en la moda l’any 2009, quan obre una petita boutique amb roba importada des de l’Argentina, lloc on va passar diverses temporades i va cursar diferents tallers lligats a l’art i la fotografia.

L’any 2015, amb la inquietud de fer les seves pròpies creacions i desenvolupar el seu propi llenguatge, pren un curs de cort i confecció, eina clau per a l’experimentació personal en el món de la moda. Entusiasmada amb aquest univers per descobrir, tanca la seva botiga i es dedica a desenvolupar les seves primeres peces. Apassionada des de l’adolescència pel vintage i la roba de segona mà, va recórrer fires i mercats a la recerca de peces originals i de qualitat, per a reutilitzar-les en els seus dissenys. Així comença el seu camí en el suprareciclatge o upcycling, i a finals de l’any 2017, crea la seva pròpia marca sostenible “Green-E”.

“La motivació del meu treball, és recuperar peces descartades per a donar-los una nova vida i revaloritzar-les. El supareciclatge em permet no només expressar el meu propi llenguatge estètic, sinó també mostrar la pròpia narrativa de cada peça reutilitzada. Amb el meu treball pretenc visualitzar i informar sobre noves pràctiques tèxtils menys contaminants i més d’acord amb els temps d’avui”

Amadeu Flix Miguel comença la seva carrera en el món de l’art en 1972 a Munic, realitzant pirogravats de manera autodidacta. Va realitzar diverses exposicions en el sud d’Alemanya i en 1976 va participar en la III Biennal europea de l’Art en la Immigració en el Palau de Congressos i Exposicions de Madrid.

En tornar a Catalunya i coincidint amb la seva jubilació, el medi ambient i el reciclatge li van motivar a entrar en el món del Upycling, tasca a la qual actualment dedica el seu temps lliure. A la seva casa de Malgrat de Mar disposa d’un increïble magatzem d’objectes diversos i andròmines velles, que va guardant perquè li agrada donar una altra vida a peces, objectes i restes de la naturalesa.

Ladislas Chachignot és un artista francès establert a Barcelona. Després d’estudiar Història, Art i i comunicació visual a Marsella, França, va començar a treballar directament com a artista digital i il·lustrador independent. Porta més de 10 anys dirigint el seu propi estudi, LadislasDesign. Està especialitzat en el “Surrealisme Pop”, té una visió ecologista i biocéntrica que ell mateix defineix com “Ecosurrealismo”.

Conscienciat per l’emergència climàtica, utilitza les seves eines creatives i artístiques perquè la seva obra giri entorn d’una visió singular i imaginària de reconnexió entre l’humà i la naturalesa. D’aquesta manera, reivindica la necessitat de preservar i cuidar el medi ambient. També vol utilitzar aquesta visió i el seu art per a col·laborar amb persones, marques, organitzacions i projectes per a conscienciar i sensibilitzar al voltant de la protecció del medi ambient.

En 2022, després de més de 2 anys de treball, mà a mà amb l’ONG Pangea Seed Foundation, es publica un projecte molt especial per a Ladislas: el llibre Sea Change.

Alacalle és l’estudi de disseny de Maria Molsosa Fabrés i Gustavo Germain Ariello, una dissenyadora catalana i un artesà argentí, que es van conèixer penjats d’un trapezi i van decidir construir una família junts, el seu primer projecte creatiu en terra ferma. En plena criança va néixer també el projecte de Alacalle, amb la idea de comunicar a partir d’accions creatives amb un clar compromís mediambiental.

Actualment treballen exclusivament amb la recuperació de materials i el que, al principi era un tret anecdòtic del seu treball, avui s’ha convertit en el punt de partida, la seva raó de ser i la seva manera de fer. Per a això donen la volta als materials i objectes buscant nous usos i utilitats per a allargar el seu cicle de vida i, així, transformar-los, de nou, en recursos. Amb aquesta mirada i a través del disseny i la recuperació, creen peces de mobiliari, il·luminació, objectes de decoració, artesania, complements i fins i tot campanyes de comunicació o instal·lacions artístiques.

“Transformar els objectes, donar-los una nova vida és una manera de transformar també el món en el què vivim i la manera de relacionar-nos amb ell. Canviar la nostra mirada ens ajuda a prendre una altra consciència, donar un altre valor a les coses i canviar així la manera de produir i de consumir. Estem segurs que, a través de petits gestos individuals, entre tots, podem aconseguir grans canvis a nivell col·lectiu.”

“Ens mou el convenciment que hi ha altres maneres de viure, de produir i de consumir, que el canvi és, no sols possible, sinó urgent i necessari per a sobreviure en aquest món. Les nostres inquietuds personals, el nostre compromís tant social com ambiental, els nostres valors i consciència ens han fet embarcar en aquest projecte creatiu basat en el disseny sostenible i responsable.”

Daniel Bornmann és un artista de Hamburg, Alemanya, que crea nous valors a partir de «residus». Reutilitzant ampolles de PET, construeix instruments musicals anomenats flairdrum que, en pressuritzar-les, creen una nova experiència musical amb un so exòtic, únic i sostenible.

Al festival Drap-Art’22, Daniel Bornemann ha realitzat un taller on ha ensenyat als participants com construir el seu propi flairdrum.

Des de 1987, Jordi Prat Pons ha realitzat més de 60 exposicions individuals, ha participat en més de 100 mostres col·lectives i en 30 fires Internacionals. Treballa la tècnica del collage des de fa 33 anys. Utilitza sobretot etiquetes d’ampolles, pòsters i cartells vells, que recupera del carrer i utilitza segons la textura i el color per a crear obres que semblen ser pintades amb un cert realisme, de manera que de fet no s’assemblen als collages convencionals.

Amb el temps, a aquests collages que semblen pintures, ha anat incorporant objectes com ara xapes, paquets de tabac o llaunes, acostant-se al assemblage. Actualment ha iniciat un nou projecte de creació d’instal·lacions de gran format que semblen murals de Píxel Art, amb llibres descartats, que estan ubicats durant el Festival Drap-Art a Les Rambles. Segons ell utilitza la “cultura per a fer cultura”.

Ilaria Sansotta és llibretera i artista plàstica. Fundadora de la llibreria de llibres de vell LaDolceVita a Barcelona. Prové del món de la restauració de llibres a Itàlia i experimenta des de sempre amb les possibilitats creatives del paper i materials afins. Ha participat en Art Libris 2021 i 2022 (Barcelona), Rocart 2021, Festival d’Art i Cultura (Peníscola), Drap-Art’21 (Barcelona), el Festival del Llibre d’Artista 2022, Centre Cultural La Bóbila (Hospitalet).

Les obres de Ilaria Sansotta són una invitació a la reflexió sobre el delicat equilibri de la Naturalesa, que necessita de nosaltres per a ser preservat. Al mateix temps, l’ús del llibre obert, simbolitza el procés creatiu i el naixement i desenvolupament de les idees. L’obra que presenta és com una flor dins un pot de cristall. La flor ha estat realitzada utilitzant un llibre tallat: les fulles de la flor s’han aconseguit doblegant les tapes en pell i els pètals de la flor són les mateixes pàgines obertes del llibre. En obrir un llibre neix una flor, una història, una vida. La terra i els seus nutrients minerals també són presents en l’ampolla; així com els raigs del sol, que baixen com a filaments des del tap de suro del pot.

“La naturalesa és la força elemental del món, sagrada i eternament creadora, que a partir de sí mateixa genera i produeix activament totes les coses” Alexander von Humboldt (Pioner del pensament ecològic i dels primers en escriure sobre el canvi climàtic )

Servera és artista visual multidisciplinar, diplomat en arquitectura tècnica, establert a Barcelona. Ha realitzat nombroses exposicions individuals i col·lectives. És editor de tres volums monogràfics: Faroleres (Editorial Stonberg), Sabates nàufragues i Paisatges de l’ànima (Sa Nostra) i altres publicacions. Ha guanyat diferents premis de fotografia, gravat i pintura, i és fundador de Biribotis, des d’on realitza activitats artístiques i tallers creatius plàstics per a nens, nenes i adults, en museus, esdeveniments i centres culturals. Treballa com a professor a l’escola TRAÇ de Barcelona des de 2013.

“Interpreto la mar i el seu entorn en la seva magnificència de manera espontània, vital i, a vegades, caòtica. A més, em serveix com a tela de fons per a donar visibilitat al que succeeix al nostre entorn i generar una reflexió sobre els efectes mediambientals que sofreix a causa de la petjada humana.”

Amb formació en Belles arts, disseny de Moda, Art Publicitari i Interiorisme, Jana Álvarez passa d’etiquetes artístiques, perquè ja tot és multidisciplinari. Per a ella la idea i el material ”trien” la tècnica, el format i la forma d’expressió.

Compta amb una àmplia experiència professional com a dissenyadora de moda per a altres marques, com a creativa en publicitat, freelance en il·lustració i pintura, atrezzo per a productores de cinema i tv i projectes d’interiorisme: (Purificación García, Antonio Miró, Custo BCN, Bassat Ogilvy, Editorial Murdoch, Boca Films, Productora Zeppelin, TV3, Canal+ France, Jocs Olímpics 92, Ballet Nacional de Cuba, cadena d’hotels Hilton, obres de teatre alternatiu, Metges sense Fronteres, C.G.T., etc.)

Té un ampli recorregut en exposicions nacionals i internacionals, tant individuals com col·lectives (Barcelona, Sitges, Santander, Madrid, Menorca, Màlaga, Almeria, Bilbao, Lleó, Astúries, València, París, Nantes, Londres, Roma, Berlín, Pequín, Tòquio, l’Uruguai, Pittsburgh, Los Angeles, Santa Fe, etc.), algunes d’elles amb el Drap-Art, amb el qual col·labora des dels seus inicis en 1996, ininterrompudament.

La seva motivació tant artística com personal, en el dia a dia és reutilitzar per a arribar al 0 waste. És crítica amb la societat de consum, inconscient i deslligada, que ens porta a l’extinció natural, social i econòmica.

“Aquest capitalisme és insostenible, deixa residus, desastres de tota mena i ruïnes al seu pas. No hi ha gairebé cap material que sigui “net” o que, a hores d’ara, per natural que sigui, no repercuteixi negativament en els ecosistemes. Per això jo reutilitzo objectes i materials de qualsevol composició i tipologia rebutjats per a donar-los “mil vides”, no sols dues, encara que els hagi de reciclar fins a la seva desintegració total. De derrota en derrota fins a la victòria final. El canvi és possible.”

Ramiro Sobral va viure gran part de la seva vida a Tucumán, Argentina. El 2007 arriba a Barcelona, on el 2013 obre la seva bicicleteria, El Ciclo, en el barri Gòtic. Allí va sorgir la idea de crear una col·lecció de làmpades amb les parts sobrants de bicicleta que s’acumulaven en el seu taller. Al llarg dels anys, ha reciclat milers de peces de bicicleta.

Amb aquest projecte, que ha batejat Bicicletes que van veure la llum, intenta recuperar, reciclar i reutilitzar aquestes parts de bicicletes antigues i usades per a donar-los una nova vida. A poc a poc, va anar creant una col·lecció de tota mena de llums. Estan compostes de parts de bicicleta com a radis, discos de fre, cadenes etc., encara que cap llum es repeteix, l’origen dels seus components es detecta a simple vista. A més de les llums, ha començat a realitzar algunes peces de mobiliari, com els tamborets que exposem aquí.

Bruchstein, autodidacta, cerca establir una estreta relació amb els seus subjectes. La relació comença amb una invitació a l’estudi, seguida d’una breu entrevista per a determinar qui encaixa millor en el projecte. Fins al moment, ha convidat a desenes de persones, amb les quals ha passat hores, si no dies, conreant la proximitat i la intimitat fins a sentir la seva confiança amb ell i la camera. En aquest moment, els demana que es revelin gradualment, capa per capa, física i mentalment, al mateix temps que els cobreix de maquillatge com una màscara: s’amaga d’una banda i es revela i descobreix per l‘altra.

Durant les sessions de fotos, ha fet centenars de fotos en un intent de capturar el moment precís i l’expressió que s’ajusta a la seva visió. El seu objectiu és traslladar a la superfície les emocions internes: cos, rostre, gestos i expressió. Bruchstein fa servir llums i ombres per a emfatitzar l’estat d’ànim i les emocions a mesura que esborra els límits. Els colors i les capes de maquillatge s’utilitzen com a accessoris per a expressar la força interior dels seus models i difuminar la línia entre l’interior i l’exterior.

Els personatges de Bruchstein interactuen amb la Història de l’Art, així com amb les figures andrògines contemporànies. Tenen erotisme, però és asexuat. Les fotos són minimalistes i, no obstant això, plenes de color, contrast i seducció. Els subjectes són sovint fotografiats amb els ulls tancats, atrapats dins el seu món imaginari.

Ulrike Koeb viu i treballa a Viena, Àustria, com a fotògrafa d’aliments i naturaleses mortes. Després de treballar com a assistent de fotògrafs de renom, ha pres diverses màster class de fotografia a Maine i Nou Mèxic, EUA. Aquests van tenir un gran impacte en ella i li van donar l’impuls per a dedicar-se a la fotografia artística. Entre altres coses, va investigar intensament amb tècniques de blanc i negre, com les impressions de platí-pal·ladi, que a vegades acoloreix. La seva sensibilitat i passió pel color i la forma és una part integral de les seves obres. A més de projectes de llibres i revistes comercials, les seves fotografies també han aparegut en moltes altres publicacions.

El seu treball s’ha mostrat en exposicions col·lectives i individuals en, entre altres llocs, L’Oman, Anglaterra, Corea del Sud, els Països Baixos, Hongria, Finlàndia i, més recentment, com a part del Festival de la Imatge a Amman, Jordània.

El projecte r e d u e i x / r e u s a / r e c i c l a, al qual pertanyen les obres exposades en Drap-Art, es compon d’imatges seductores, a vegades irritants, realitzades a partir d’aliments, objectes trobats i material d’embalatge, principalment plàstic. També utilitza productes comestibles en descomposició. Amb elles pretén sensibilitzar a l’espectador sobre la “societat d’usar i tirar” i l’amenaça massiva resultant per al medi ambient. La naturalesa no produeix residus, funciona en un cicle circular, que el sistema regeneratiu de l’economia circular ha pres com a model amb l’objectiu, entre altres, de reduir residus i emissions. Els materials, dispositius electrònics i roba que ja estan produïts, han d’usar-se, reparar-se i transmetre’s el major temps possible o ser compartits. El nostre comportament de consum ha de canviar progressivament, com més aviat millor. Tothom ha de posar de la seva part perquè ocorri. Només tenim un planeta, però estem actuant com si tinguéssim varis de recanvi.

Modest Cuixart va créixer en el si d’una família de metges i farmacèutics, en un ambient cultural. Va iniciar la carrera de medicina per a seguir la tradició familiar, encara que la va abandonar als dos anys per a dedicar-se a la pintura, la seva veritable vocació.

Juntament amb el seu cosí Antoni Tàpies van conèixer a Joan Brossa, Joan Ponç, al filòsof Arnau Puig i a Joan Tharrats amb qui, el 1948, van fundar la revista Dau al Set. Gràcies a una beca de l’Institut Francès, Modest va viatjar amb Antoni Tàpies a París el desembre de 1950. Allà va conèixer a Picasso i a Miró, va anar a la Sorbona i es va impregnar de ”l’art autre” de Dubuffet i de Fautrier.

A la fi dels anys 50 realitza els seus celebrats drippings de tons metàl·lics que s’inscriuen en el seu peculiar informalisme matèric. Elogiat pels més prestigiosos crítics del món com a veritable renovador de l’informalisme a escala internacional, obté els premis més cobejats: la Medalla d’Or del prestigiós Premi Suís de Pintura Abstracta i el Gran Premi de Pintura de la V Biennal de São Paulo, davant contendents com el seu admirat Francis Bacon, Alberto Burri, Karel Appel, o Lucio Fontana.

És un període esplèndid, en què els èxits es multipliquen, participa en els esdeveniments internacionals més destacats i exposa en els principals museus i galeries de nombrosos països. Col·leccionistes de primer nivell de tot el món adquireixen les seves obres. Articles elogiosos dels millors crítics es publiquen en revistes internacionals de prestigi, com Art Actuel International (Lausana), Quadrum (Brussel·les), Arts Magazine (Nova York), entre moltes d’altres. André Bréton pensà en ell, a l’hora d’incloure un pintor espanyol en l’exposició surrealista internacional E.R.O.S., que va organitzar en 1959, al costat de Marcel Duchamp, per a la galeria Daniel Cordier.

En els primers anys seixanta abandona l’informalisme; influït pel pensament de Bertold Brecht, sent la pulsió del que és humà i de l’objecte. Després de les dramàtiques nines cremades (Nens sense nom) que simbolitzen les víctimes innocents de la violència, inicia una etapa intelectual de gran originalitat, amb trets orgànics, sinistres i eròtics, amb la qual triomfa a Nova York, i en què combina l’informalisme matèric amb el grafisme en tinta i colors suaus.

D’aquesta època és l’obra que s’ha seleccionat enguany per a la imatge de Drap-Art, Post salut (1963). En paraules de la doctora en Història de l’Art, crítica de ACCA-AICA i comissaria independent, Raquel Medina:

“Aquesta obra correspon a un moment en què l’artista considera que l’informalisme, que tants èxits li havia proporcionat, ha quedat obsolet i irrompen en la seva obra altres preocupacions relacionades amb la problemàtica de l’èsser l’humà. Es tracta de les primeres peces en què mitjançant la incorporació d’objectes i fragments (nines, avions, sabata…) reflecteix i denúncia les tragèdies de les víctimes innocents de totes les guerres, de fet, ell rememora i exorcitza un dels seus fantasmes personals: els terribles bombardejos de Barcelona que va viure als 13 anys.”

Miguel Escobar és graduat en Filologia i en Belles arts, de l’Escola d’Art i Disseny Massana de Barcelona. És un artista que s’expressa mitjançant diverses disciplines, ha treballat com a publicista, ha publicat llibres de poesia i contes infantils i ha exposat la seva obra utilitzant diverses disciplines com instal·lació, escultura, pintura,l vídeo i fotografia.

Actualment el seu treball s’inscriu en un sol projecte que ell ha intitulat SEDIERTO, centrat en la seva preocupació per la mala gestió de l’aigua i la conseqüent desertificació. Per a ell, “SEDIERTO és el crit silenciós que expressa la set del planeta”.

Concep la creació com un bé públic. Crea amb el compromís d’establir nous vincles amb la naturalesa. Durant la seva trajectoria, ha realitzat exposicions individuals i col·lectives, tallers de reciclatge creatiu i de poesia.

Encara que és un artista relativament jove, té una trajectòria sorprenent i un treball prolífic en diversos camps. Performer, escultor, pintor, poeta, músic i lletrista s’acosta a la visió renaixentista de l’artista universal que transita entre la Universitat onírica i l’empírica.

Ha realitzat diverses exposicions i rebut diversos reconeixements en pintura, escultura, disseny d’il·lustracions, cartells, portades de revistes, jocs de rol i composicions musicals.

Entenent l’art com a eina de transformació social, les seves obres són creades des d’una mirada subversiva de la realitat, impregnades d’una certa poesia visual. Posa de manifest les injustícies socials i el desordre ecològic. Reivindica drets essencials i la conservació del medi ambient a través d’una obra que, més que la d’un artista, és la d’un alquimista capaç de transformar allò que ens sembla deixalla, en art.

Massegú habita la seva pròpia Casa Museu a Sarrià de Ter, on també crea les seves obres, realitza visites guiades i imparteix tallers.